Futur incert

Davant d'un futur incert
Amb molt per descobrir
No vull decidir
I perdre aquest moment.
Just abans de començar
La boira es pot palpar
Jo vull perdre el fil
En un full de somni

Ja no em va la realitat
La llum m'és a desgrat
Les cares de la gent
En un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar
Jo ja no vull lluitar
Vull fondre'm amb al llit
I escoltar la pluja

On és la llibertat
De no voler escollir?
Jo em vull quedar aquí
I viure com abans
Al marge d'un camí
Veient com passa el temps
Jo ara vull estar
Arran de terra

Ja no em va la realitat
La llum m'és a desgrat
Les cares de la gent
En un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar
Jo ja no vull lluitar
Vull fondre'm amb al llit
I escoltar la pluja

No tinc temps

A cavall de dos llocs, despullat vers el món,
esquivant decisions, somiant que perdo avions
No tinc esma per a res, tants anys i només he après

que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

Em convides a dinar i a mig àpat me n'he d'anar
em sap greu de debò però faig tard a no sé on
Tot a mitges cap per avall, tot fet i deixat estar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps
no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

Memòria

Quan recordo certes coses i em miro per un forat
em veig sempre d'esquena escoltant cants de sirena
ancorat en un cul de sac

Quan recordo certes coses em sorprenc a mi mateix
aparellant mitjons a les fosques, refent el trencaclosques
mossegant l'ham com un peix

Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il·luminen els camps a l'estiu
ofuscat sense motiu

Quan recordo el principi desfilo el meu jersei
ni la millor filadora amb el millor didal pot evitar fer-se mal
intentant refer-lo igual

Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il·luminen els camps a l'estiu
ofuscat sense motiu

Oh my love

L'estiu pot ser tan trist
com les seves cançons.
Trens de la bruixa desmuntats
als pàrquings per a camions.
Un vent polsós i calent del sud
fa voleiar els papers.
Penso en Voltaire i els Gipsy Kings;
dec ser un intel·lectual.

L'humor és l'anarquia
que triomfa per uns breus instants;
no sé d'on ho he tret, …a on ho he llegit,
potser fins m'ho he inventat jo.

Vull cantar a l'Amor, ara que encara hi sóc;
vull la lluna en un cove i els núvols de cotó.
Oh My Love, My Love, festeig de colors,
jaurem torrats pel sol.
Oh My Love, My Love, que els errors més greus
encara no els hem pas comès.

Qui són els dolents? Qui són els bons?
El nostre àngel custodi s'ha mort.
Qui som? On som? Perquè encara posem
domassos als balcons?

Vine'm a buscar, treu-me a passeig;
voltem agafats de la mà.

Oh My Love, My Love, estic trist i sol
…puc ser més vanitós?
Oh My Love, My Love, i ho dic sense por:
l'oblit serà agradós.
Oh My Love, My Love, sortim a passeig,
t'ompliré de petons.
Oh My Love, My Love, t'ho dic en anglès,
i així potser m'entén tothom.

Som

Som la cançó que mai s'acaba,
Som el combat contra l'oblit,
Som la paraula silenciada,
Som la revolta en un sol crit.

Som l'espurna que encén la flama,
Som la lluita que em compartit,
Som la pedra en la barricada,
Som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
Som tot un món per estimar,
Som una història per guanyar,
Tot un futur per començar!

Som llàgrimes en la mirada,
Som el coratge de seguir,
Som la ferida mai tancada,
Som la història que no han escrit.

Som l'arbre enmig de la tempesta,
Som els estels que vam teixir,
Som l'esperança i la tristesa,
Som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
Som tot un món per estimar,
Som una història per guanyar,
Tot un futur per començar!

Som la cançó que mai s'acaba,
Som el combat contra l'oblit,
Som la paraula silenciada,
Som la revolta en un sol crit.

Som l'espurna que encén la flama,
Som la lluita que em compartit,
Som la pedra en la barricada,
Som el poble per construir.

Vida d'un gat

El seu pare era un vell gat gordo i coix
i sa mare una gata de carrer
i ell va néixer una nit sota la pluja
però sa mare morí al part
i el seu pare d'un infart
i va quedar abandonat pel mig dels prats
moriria de gana moriria congelat
però sort que era un gat i tenia set vides.

No tenia ni pares ni un amic
ni un padrí de família que el cuidés
i així solitari justet amb uns dies de vida
va arrossegar el cos per un camí fins la ciutat
i va ser en creuar una carretera
que un camió va i l'atropella en un pas zebra
però sort que era un gat i tenia set vides
i va sentir-se deprimit dèbil agobiat
tan esclafat sota el camió
on hi veia que no podia que no podia respirar
però per res la vida no volia deixar el gat.

I ferit i amb la por a la mort
va seguir una nena i la nena el va agafar
va acollir-lo en braços va posar-li un nom ridícul
se l'endugué a casa seva i va mostrar-lo a la família
però un pare sense escrúpols que l'agafa per l'esquena
i mentre renyava la nena el va tirar per la finestra
però sort que era un gat i tenia set vides
set pisos de caiguda i quedà viu sobre l'acera
rebentat i destrossat però hi ha més vides que l'esperen
vida hi ha vida.

Però aconseguí aixecar-se aconseguí caminar
aconseguí creuar la ciutat fins al port
i va va veure el mar i va veure un peix
va acostar-se al moll però va relliscar
i va caure a l'aigua va sentir-se perdut
ho tenia clar moriria ofegat
però sort que era un gat i tenia set vides
era patètic veure com s'enganxava a la vida
xapotejant cap a un barco que es llargava mar endintre
i aconseguí pujar-s'hi mig ofegat mort de pena
va passar tota la infància dintre d'un vaixell de pesca.

Set mesos després va desembarcar
en una terra estranya apocalíptica i ingrata
les cases mig destruïdes de gent morta o bé matant-se
i un merder de crits histèrics de terrors i focs i nervis
i de cop una bomba li va petar sota els peus
i va sortir volant pels aires despedint-se de la vida
però sort que era un gat i tenia set vides
i en aquell país de merda hi havia guerra hi havia guerra
i on reina la violència t'acribillen per la jeta
el cos ple de metralla que es moria que es moria
quan va esdevenir un prodigi que ell no hagués esperat mai.

Una gata preciosa i piadosa el recollí
i amb el temps i unes carícies va curar-li les ferides
i es tirà follant els dies que passà en convalescència
però la gateta ocultava que estimava un altre gat
què dic un gat que allò era un tigre
que ho va descobrir un mal dia va jurar que els mataria
això era un liu de faldilles
però sort que era un gat i tenia set vides
imagineu aquella bèstia una espècie de legionari
reclamant com a venjança lenta mort pels dos amants
la gata quedà morta desgarrada a esgarrapades
i ell de què sinó s'escapa perseguit com una rata.

Van acabar-se els tiros i eren temps de pau
de pau però misèria de penes i gana
i un dia el gat tornà a sentir que el seu cos levitava
que el seu cos desafiava tota llei de gravetat
per les potes l'agafaven i del terra l'aixecaven
i una veu il·lusionada que el mirava i exclamava
yujúúú família avui per dinar tenim gat a la brasa
però sort que era un gat i tenia set vides
i va sortir per potes de miracle que no el pesquen
que no acaba com un plat de subsistència
a la postguerra hi ha gana hi ha gana.

Ja havien passat set vides però el gatet mai no es moria
la veritat no comprenia la gràcia d'aquesta vida
i ara tan sols s'arrastrava sols errava sols vagava
ja era un vell gatot de merda despreciat per tot el món
que era el pot de les hòsties que és que estava cremat
i es que hòstia puta quina vida més perra que tenia
però per desgràcia era un gat i tenia set vides.

Nou barris

Recordes quan vivíem a Nou Barris en un pis a sobre el forn,
al cul del món
i era un lloc de merda però nosaltres li trobàvem cert encant,
per molt que et sembli estrany
I sortíem cada nit entre setmana encara que
mai teníem un duro per gastar.

El món als nostres peus, ens menjarem la nit
El món als nostres peus, ens menjarem la nit

I quan ens van tallar la llum i l'aigua perquè sempre anàvem tard
a l'hora de pagar
i subsistíem a base de pizzes i fideus precuinats, de sabors orientals
I agafàvem l'últim metro a l'L4 a Llucmajor,
sense tenir molt clar on aniríem a parar.

El món als nostres peus, ens menjarem la nit
El món als nostres peus, ens menjarem la nit

Ai, curiosa és la nostàlgia, que ens fa recordar amb "carinyo"
un pis infestat de cuques del tamany de dinosaures,
i tot mirant enrere, aquelles nits de borratxera,
una parada ràpida al Marsella i després al Fellini o a l'Apolo o a on fos.

Les rambles eren nostres, canaletes fins al mar
La nit semblava eterna i el futur era brillant
El món als nostres peus, ens menjarem la nit
El món als nostres peus, ens menjarem la nit

...ens menjarem la nit
...ens menjarem la nit!

Reykjavík

Jo em quedo les pel·lis d'en Kurosawa
i tu els discos d'en Lou Reed.
Tu la màquina del cafè perfecte
i jo aquell wok tan ben parit.
Tu aquell jardinet de sobretaula
que vas voler comprar a Pequín
que dius que sí, que a tu et relaxa
però només fot que merda al pis.
I jo aquell plat del sud de França
d'aquells firaires magrebins
que et dic que sí, que em va de perles
perquè m'aguanta bé els Tintins.
I que tinguis sort a Reykjavík.
I que m'esborris del mòbil aviat.
I que els dies no se't facin llargs.
I no surtis mai sense un abric.
Ara potser et sembla que el món s'acaba
i que ho haguem de cremar tot.
Però tant tu com jo en trobarem un altre
i tot es posarà al seu lloc.
Durant aquest temps sense parella
follarem pels descosits
que et dic que sí, que sempre passa
ens seguirem trobant al llit.
I tindrem temps per dedicar-nos
cadascú pel seu costat
que et dic que sí, que farem coses
a les que havíem renunciat.
I tornar a conèixer els meus amics .
I anar-me'n a les tantes al llit.
I no mirar pel·lis d'en Hugh Grant.
No haver de pensar per endavant.
I que tinguis sort a Reykjavík.
I que en trobis un de ben plantat.
I que el gel que ho glaça tot de nit
et deixi engegar el cotxe al matí.

Coratge

Correrem descalços
sota un cel de mil estreles
a les nits d'hivern de pluja i fred
sentirem la fúria
corrent per les nostres venes
l'emoció salvatge contra el vent
encendrem fogueres
amb la ràbia i la tendresa
que durem gravades sota el pit
i clavarem les mans
a les arrels d'aquesta terra
d'on naix el coratge
de seguir
sentint-nos vius

Creuarem els pobles
amb les finestres obertes
i els somriures nus sota el sol roig
estendrem revoltes
quotidianes i senzilles
amb l'amor que ens crema dins el cor
viurem l'esperança
dels qui lluiten cada dia
com mil punys units per un embat
i omplirem carrers
amb les riuades d'alegria
d'on naix el coratge
de guanyar
la nostra llibertat

La violació

Jo dormint
reposant
supurant
l'aire fresc
del bosc net
el riu net
jo tan net
tan serè
tan conscient
del moment
del relax
de l'olor
del bosquet
raconet
que havia
descobert
tot per mi
jo solet
però de cop, quién va?
algú es mou entre els pins
que no estic sol al bosc
hi ha algú més que avui té festa
i tres dones i un gran home
al costat meu drets sobre l'herba.

I em miren
i es miren
somrients
satisfets
complaguts
ben bé que és
com si jo
els alegrés
no sé pas
però de fet
semblen ser
mala gent
violents
em peguen
però què fan
però què feu
no em pegueu
perquè ho feu?
no em traieu la roba si us plau
si us plau no em feu cap mal
per favor no em maltracteu
us dono el que vulgueu
però si us plau no em violeu.
Van caure sobre mi
escatimaré els detalls
van abusar de mi
no va haver-hi pietat.

Enculat
penetrat
desvirgat
desflorat
fustigat
violentat
ultratjat
deshonrat
humiliat
rebolcat
grapejat
escaldat
maltractat
desgraciat
violat
rebentat
flagel·lat
destrossat
i contra violació castració
justícia per favor
m'han ultratjat l'honor
m'han destrempat l'orgull
m'han rebentat el cul.

I castigat
foradat
lesionat
vulnerat
profanat
escaldat
dessangrat
rebaixat
sufocat
estocat
agredit
envestit
malferit
afligit
cor ferit
corrompit
què jo
per què a mi
si aquell dia estava tan tranquil
innocentment feliç
plàcidament dormint
mirant com baixa el riu
ingènuament vivint
hi ha massa gent al bosc
i el bosc se'ns fa petit
hi ha massa gent al bosc
i el bosc ens fa patir
hi ha massa gent al bosc
i el bosc se'ns fa petit.

Tren transsiberià

Jo vull anar en un tren transsiberià
Travessar aquell gran país nevat
I explorar (sempre amb botes i anorac)
I jugar fent ninots de neu al mar.
Jo vull anar en un tren transsiberià
Viatjar sobre d'un hotel rodat
Fer pipí i que es converteixi en glaç
Anar a dormir, i que de nit sigui clar.

Jo vull anar en un tren transsiberià
I menjar en un vagó restaurant
Ser malparit, fer bromes al revisor
I si puc, fer-me amic del conductor.

Jo vull anar en un tren transsiberià
Vull bufar i que l'aire sigui blanc
i parlar amb hippies desconeguts
Treure el cap per si veig algun mamut.

Jo vull anar en un tren transsiberià
Arribar a Moscou ben constipat
I tornar i portar regals per tots
I somniar que el tren no m'ha atropellat.

Jo vull anar en un tren transsiberia
xu xu xu xu xu xu xu xu a
Jo vull anar en un tren transsiberià
xu xu xu xu xu xu xu xu a
Jo vull anar en un tren transsiberià.

Tornaràs a tremolar

Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina,
ni els amics ni els amants, els somnis somiats,
els moments viscuts són com fulles al vent,
se les emporta enllà i capriciós les fa tornar.
Tornaràs a sentir, tornaràs a plorar,
tornaràs a sofrir, tornaràs a somriure,
tornaràs a somiar.

Ni la lletra de l'himne sobreviurà a la cançó,
els petons robats, els tresors perduts,
els oblidats, són com fulles que el vent
s'emporta enllà i capriciós les fa tornar.

Tornaràs a mentir, tornaràs a pregar,
tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure,
tornaràs a volar.

Si no hi ha res etern, ni la ressaca de dia
ni la botella de nit, els somriures forçats,
els sanglots fingits són com paraules al vent,
malentesos passats que arreglaràs qui sap quan.
Tornaràs a sentir, tornaràs a plorar,
tornaràs a veure, tornaràs a viure,
tornaràs a tremolar.

El parque Rosedal

I em poso a dibuixar-te
aquella tarda al parc
tu seies en un banc.

Amb botes descordades
i el jersei del teu germà gran
i una faldilla de fa uns anys.

I esborro del telèfon el missatge
que em diu que estàs cansada.
Ja no ets la del dibuix.
I allargo la traçada fins la galta
i somrius quan sents que et dic:
Avui no et buscava i et trobo aquí.

Cabells en una cua
i ulls inquiets, devorant el món
d'aquell autor irlandès.

I aquelles pessigolles
que fa temps, et van abandonar
i ara trobes a faltar.

I esborro...

I volaves i volaves,
no t'adones que t'esborres?

I allargo la traçada fins la galta
i somrius quan sents que et dic:
Avui no et buscava i et trobo aquí.

Marcianet de Mart

Era un marcianet de Mart,
tenia quatre braços i no era ni baixet ni alt.
I veia de ca seva paisatges fluorescents,
antics mars eixuts i estava molt content...
Però un dia sa cosa va canviar...

Era un marcianet de Mart,
tenia el cos d'escata i no era ni primet ni gras.
Però un dia sa cosa va canviar...
I veia de ca seva un rovell incandescent,
poblets molt de lluny i estava molt content...
Però un dia sa cosa va canviar...

Era un marcianet de Mart,
tenia sa mirada lluminosa i es cervell en blanc.
Però un dia sa cosa va canviar...
I veia de ca seva jardins de ciment
i cuques de llum i estava molt content...
Però un dia sa cosa va canviar...

Per no dir res

El vent està bufant fort,
les estrelles s'han apagat,
pels carrers corre el sol,
i la gent amb els ulls tancats,
que no sap on va.

Camí del lloc més alt ja no tenim on trepitjar,
paguem el preu més car en nom de la felicitat,
parlem per no dir res, creiem que som eterns,
és tot el que hem aprés des que es va inventar el temps,
no hem volgut canviar.

El món hem desbocat,
diuen que ara s'està acabant,
però tot seguirà igual
quan el vent se'ns haurà emportat,
si no trobem la clau anirem aguantant,
quan estarem cansats fugirem però endavant.

Mai no és tard, ja s'ha acabat el temps de les promeses,
ja s'ha acabat el temps de les paraules,
parlem per no dir res, creiem que som eterns,
paguem el preu més car en nom de la felicitat,
ja s'ha acabat el temps de les promeses,
ja s'ha acabat el temps de les paraules,
ja s'ha acabat el temps de les promeses,

1, 2 i 3

1, 2 i 3 s'obre la caixeta i una
melodia hi surt de dins, 4 parets,
2 cadiretes i un llit que sempre
és ple de coixins. Podria sortir, però avui...
no ho sé.

1,2 i 3 s'obre la finestra i ensenya un
paisatge artificial, un riu sencer de paper
de plata i un núvol de cendra temporal.
Podria sortit, però avui... no ho sé.

Ai! Avui no sé si quedar-me a casa o sortir al carrer,
Ai! Avui no sé, d'aqui a una estona ja m'ho pensaré.
2 + 3 són 6 n'hi resto 3 i me'n queden 2. Miro per
la finestra, un mussol borratxo que hi veu borrós.

L'home que ens roba les nòvies

Sols hi ha un home que recordin les iaies les iaies més velles
sols hi ha un home que recordin les iaies
que recordin com se'ls hi amorrava a les calces quan elles eren joves
sols hi ha un home que recordin les iaies
que recordin com desperta les nenes quan deixen de ser nenes
perquè ell és l'home amb qui somien les dones quan somien amb homes
i ell és l'home que mulla les dones quan es consolen soles
i ell és l'home amb qui sospiren les dones quan els homes no poden
i ell és l'home que conforta les dones
i ell és l'home que consola les dones
i ell és l'home amb qui es masturben les noies.

I ell és l'home que ens roba les nòvies
i ell és l'home que ens roba les nòvies.

I ell és l'home que espia les dones si fa sol i és diumenge
i ell és l'home quin miracle la hòstia les fa seves de pressa
i ell és l'home que acompanya les dones de bracet a l'església
i ell és l'home que confessa les dones
i ell és l'home que pastura les dones
el cabró que se'ns carda les cabres.

Ell és el goril·la que sorgeix de les ombres i ens reclama les verges
ell és el monstre que s'emporta les joves a les nits de turmenta
la criatura que pretenen les nenes per tot menys per dur al ventre
i ell és l'home que se'n riu de nosaltres
l'allimanya que s'oculta a les coves
i és la bèstia que emborratxa les dones.

I ell és l'home el gran home el mil homes que obsessiona les dones
o potser és l'home que es pensen els homes que obsessiona les dones
l'obsessió que turmenta qualsevol relació entre un home i les dones
i ell és l'home que no veuen els homes
i ell és l'home que sols saben les dones
i el fantasma que enfosqueix a les dones
la cadena que carreguen els homes
és la pena que hi ha entre homes i dones.

Mandolines tralarí

Pa pa pa pa ra ra para... parapa...
Ni vuit mandolines ben rostides
haurien pogut acabar
amb semblant parabrises
Ni vuit helicòpters militars
haurien calgut per tapar
semblant forat
Tan si és d'enganxar, com dues
Tan si has de marxar, com sues...
És tan important
trobar gent que m'entengui
com tu
És tan angoixant
trobar gent que m'estimi
com tu
pa pa para pa pa rara...

Animal salvatge

Et miro i no se què ets
Potser un animal salvatge
Que t'estires al meu llit
Només per poder mostrar-te
Et miro i no se què ets, no
Un misteri que em reclama
Una vida en endavant, sí
Una terra solitària

En les ombres de la nit
Un paisatge m'acompanya
Jo m'estiro al seu costat
Esperant la matinada

Et miro i no se què ets
Una vida deslligada
Quan t'aixeques al matí
Ja comences a esverar-te, i ara

Et pregunto què haig de fer
Però si jo ja ho feia
I m'expliques què haig de dir
Però si jo ja ho deia
I et demano com s'hi va
I jo ja ho sabia
Cada cop et miro més

Et miro i no se què ets
Potser un animal salvatge
Que t'estires al meu llit
Només per poder mostrar-te
Et miro i no se què ets, no
Un misteri que em reclama
Una vida en endavant, sí
Una terra solitària

Et pregunto què haig de fer
Però si jo ja ho feia
I m'expliques què haig de dir
Però si jo ja ho deia
I et demano com s'hi va
I jo ja ho sabia
Cada cop et miro més

Liverpool · Mecanoscrit del segon origen

Any 3005. Després de la cinquena Guerra mundial i d'una sèrie de fenomens catastròfics inesperats, Liverpool esdevé l'última ciutat dels humans. La gent sobreviu en antigues fàbriques reconvertides en comunes. Les grans metròpolis no són més que ruines. Fruït d'epidèmies i malalties l'índex de població minva a un ritme sense precedents.

I per Liverpool ja és tard
Microcosmos del planeta humà
Cadaqués ja no existeix
ni les nostres tardes vora el mar

Califòrnia s'ha isolat
Richter no perdona ni al més gran.
Vandellòs s'ha fissionat
Catalunya és radioactivitat

Som bolets post-industrials
Cementiris nuclears
Putxinel·lis camuflats
Laberints inacabats.
Cantautors poc inspirats
Polaroids per revelar
Pèrits incapacitats
Fills de la utopia

I Venècia ja és tot blau
S'ha acabat per sempre el carnaval
Espinelves s'ha cremat
Pare Nöels suïcides enterrats

I Pekín deshabitat
La muralla no els va defensar
Barcelona és un forat
El segon orígen ja ha arribat!

Som bolets post-industrials
Cementiris nuclears
Putxinel·lis camuflats
Laberints inacabats.
Cantautors poc inspirats
Polaroids per revelar
Pèrits incapacitats
Biorritmes sincopats
Som robots desmemoriats
Som soldats des-programats
Nedadors descordinats
Som pirates arruïnats
Som infants desenganyats
Somiadors formatejats
Creadors de l'endemà
Fills de la utopia

Deixa-la, Toni, deixa-la

Deixa-la, Toni, deixa-la!
No veus que no et convé?
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Quan vegis que està ben adormida,
aparta-li els cabells del front per fer un últim petó
i ajusta la porta sabent que estàs fent el millor.
Allunya't, com s'allunya la marea
quan despulla lentament les roques del penya-segat
i, sense mirar enrere, Toni, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Escolta'ns bé i aprèn!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Ja veuràs que quan s'inflin les veles
com un vell amic, el vent, t'acariciarà la pell
mentre a terra es va fonent, Toni, tot el que et reté.
No sents les onades que et reclamen?
No veus que et guia el cel constel·lació a constel·lació?
Acosta't a la barca, rema i deixa-la.

Vine, Toni, vine!
Ningú canta tan bé!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Tornaràs a sentir sal a les venes
i en llevar-te en algun port, qui sap, potser et preguntaràs
a qui pertany el nom que decora el teu braç.
Creu-nos, Toni, l'aigua encara és fresca
i el sol segueix sortint cada matí a l'horitzó.
Serà més fàcil del que et penses, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Inventa't un món nou i deixa-ho tot a terra
que, amb la vida, ja en tens prou.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Fes el favor d'estar content
que, per somriure fent-nos vells,
la vida és suficient.

Me sobren paraules

Me sobren paraules (agulla, fil de cosir, tisores, estufa),
me sobren paraules (vermut, patates, olives),
paraules molt curtes (pi),
paraules molt llargues (esternoclestmastoideu),
paraules molt fàcils (mamà),
paraules difícils (obliqüitat)... i jo què sé.
Me falten paraules per explicar què significa per jo.
me falten paraules ...
es diccionaris són plens de paraules gratis i certes.
paraules d'amor senzilles i tendres.
(Ella tenia dues llunes en tota sa cara,
les obria i les tancava.
i tenia ses dues cares de sa lluna.
una blanca i s'altra obscura).
Me sobren paraules però no tenc res a dir
(cadàver, pitufo), me sobren paraules,
d'aquí a dos anys me retir.
paraules molt lletges (nyu).
paraules molt guapes (lapislàtzuli)
paraules provisionals amb es accents girats.

Coses per col·leccionar

Tens tantes coses per dir-me, coses que no pots tocar.
Jo que per dins sóc tan simple, com et podria ajudar?
Tens tantes coses per dintre, coses per col·leccionar.
Tot el que sempre ens fa riure, ara cap gràcia no ens fa.

Petons entre camions

Quedaven els diumenges
I se n'anaven a fer petons
En un pàrquing de camions
O en una àrea de descans.

Només quedaven els diumenges
I algun dia festiu,
I feien els preparatius
Com qui va d'excursió al camp.

Prenien la nevera
Amb refrescos i entrepans.
A l'hivern la gorra i guants,
La manteta i el coixí.

I iniciaven l'aventura
Per polígons i autopistes
Per trobar un lloc sense vistes
Entre cotxes i remolcs.

I es feien petons, petons, petons.
I es feien petons entre camions.
I es feien petons, petons, petons.
I es feien petons entre camions.

Quan trobaven el pàrquing
Triaven el millor racó.
Era a l'ombra d'un camió
Que aparcaven més sovint.

I activaven boca i llavis
Començant pels entrepans
Que ens menjaven com entrants
Del seu plat preferit.

Passaven al darrere
Un cop havien menjat
I amb el cor accelerat
Engegaven els motors.

Els motors dels seus llavis
Que no podien esperar-se
Avançant l'un contra l'altre
Remolcant darrere el cos.

I es feien petons, petons, petons.
es feien petons entre camions.
I es feien petons, petons, petons.
I es feien petons entre camions.

Moment dolç el dels diumenges
Esperat des del dilluns
Si era cert que estaven junts
Mai no ho havien parlat

Passaven els diumenges
En algun racó d'un pàrquing
Tots dos, llavis contra llavis
Sense més explicacions.

I es feien petons, petons, petons.
I es feien petons entre camions.
I es feien petons, petons, petons.
I es feien petons entre camions.
I es feien petons, petons, petons.
I es feien petons entre camions.

I tantes figues...

Ja surt el sol i encara no hem arribat
Ja es pon el dol i un pardal ens ve a saludar
Pujarem dalt d'un turó per veure com vola el falcó
Pujarem dalt d'un pi negre per veure com marxa
ja s'en va
Oh! Esmorzarem pa amb oli i sal
I narinant
no arribarem mai
ai ai ai ai ai ai ai...
Ja surt el sol i encara no hem arribat
Ja es pon el dol i un pardal ens ve a saludar
Pujarem dalt d'un turó per veure com vola el falcó
Pujarem dalt d'un pi negre per veure com marxa
ja s'en va

La Flama

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés)

Amb l'espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d'un sentiment.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de valls, mars i muntanyes,
vells escenaris d'un nou crit.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Pipí

És l'hora que ens en hem d'anar a dormir
però abans te n'enrecordes
de fer aquelles quatre coses
que sempre s'han de fer abans d'anar al llit.

Abans d'anar a dormir renta't les mans
raspalla't bé les dents
vine a dir'n-se bona nit
i sobretot recorda això que et dic.

Que abans d'anar a dormir has de fer un pipí
si no vols pixar-te al llit
si no vols haver de dormir
amb els llençols mullats tota la nit.

Abans d'anar a dormir has de fer un pipí
si no vols pixar-te al llit
si no vols pas despertar
amb el cul escaldat pel dematí.

Abans d'anar a dormir fes un pipí
si no vols pixar-te al llit
abans d'anar a dormir fes un pipí.

Shi!... Bona nit!

Alguna cosa em diu que sí

Alguna cosa em diu que sí,
llavors la resta comença en silenci,
una conspiració.
Perquè es més fàcil.
De fet la vida ja ho té això
de recordar-te constantment el gran valor
i la modèstia d'un d'honestedat
de qui diu que no, qui diu que no.

Si vens

Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d'aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit

Un secret que t'havia de dir

Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t'explico això,
per què amb els meus sóc deslleial.
El que t'explicaré
no és d'ara, que ja ve
de la II Guerra Mundial

El meu pare era amic
del teu des de ben xic,
i els xètniks el van reclutar.
Van quedar als dos extrems,
ton pare en aquell temps
va ser policia bosnià.

Hi va haver una nit que el meu
a la cel·la pregava a Déu:
l'havien d'afusellar
l'endemà al matí.
Ton pare, que era el guardià,
la clau el pany va fer voltar.
S'abraçaren i va fugir.

Cinquanta anys després
la memòria m'ha empès
a vindre d'amagat aquí
i dur-te aquest record
i alliberar del cor
aquest secret que t'havia de dir.

Emporta't ben lluny els teus fill
a bon recer d'aquests perills
que creixin forts, sans i valent
perquè amb el temps
puguin salvar els meus dels danys
de la guerra que els averanys
preveuen per d'aquí a uns anys.

L´última ressaca

No penso tornar
a beure mai més,
i així, quan siguem vells,
recordarem el dia d'avui
Com la meva última ressaca.

No penso tornar
mai més a aquell bar
on sembla que la festa no s'acaba
fins que l'idiota que escolteu
ja no recorda el que buscava.

T'ho juro com hi ha sol,
millor t'ho juro per la Lluna,
encara no he begut ni gota
i ja són dos quarts d'una.

No penso tornar
a beure mai més
he vist que ja ningú perd els papers
i sempre em quedo sol
amb tu al mirall
alçant l'última copa.

T'ho juro com hi ha sol,
millor t'ho juro per la Lluna,
encara no he begut ni gota
i ja passen dos quarts d'una.
Ja passen dos quarts d'una.