Un secret que t'havia de dir

Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t'explico això,
per què amb els meus sóc deslleial.
El que t'explicaré
no és d'ara, que ja ve
de la II Guerra Mundial

El meu pare era amic
del teu des de ben xic,
i els xètniks el van reclutar.
Van quedar als dos extrems,
ton pare en aquell temps
va ser policia bosnià.

Hi va haver una nit que el meu
a la cel·la pregava a Déu:
l'havien d'afusellar
l'endemà al matí.
Ton pare, que era el guardià,
la clau el pany va fer voltar.
S'abraçaren i va fugir.

Cinquanta anys després
la memòria m'ha empès
a vindre d'amagat aquí
i dur-te aquest record
i alliberar del cor
aquest secret que t'havia de dir.

Emporta't ben lluny els teus fill
a bon recer d'aquests perills
que creixin forts, sans i valent
perquè amb el temps
puguin salvar els meus dels danys
de la guerra que els averanys
preveuen per d'aquí a uns anys.