L'endocrina

L'endocrina em va parlar del que havia de menjar
els bistecs s'han acabat... I els formatges derivats

Tinc el sucre desbordat, tinc els xacres taponats.
Va dir "fes vida normal", però és que ni puc tocar el pa.

Els meus matins són especials. Prenc pastilles naturals
groga pel tema renal, vermella pel neuronal
blanca pel colesterol, blava per funcionar al llit
lila per si em sento sol, i la groga ja l'he dit

Herbolaris i dietistes
tots em volen arreglar.
Milionaris, curanderos, mata-haris
i gurus ex-presidiaris.
Tan sols deixa't guiar

i miram, prenc xarops i prenc pastilles,
em vacuno cada dia i més bé no em puc trobar.
tinc febre, tinc insomni i tremoleres,
dermatitis i morenes
però són danys col·laterals.

Herbolaris i dietistes
tots em volen arreglar.
Milionaris, curanderos, mata-haris
i gurus ex-presidiaris.
Tan sols deixa't guiar

Funcionaris, geperuts i dromedaris
víctimes del calendari
deixeu-vos estimar

M'agrades tu

El món no para de girar, el temps corre, no espera.
I el que no passo amb tu, s'esvaeix i em desespera.
Dormir al teu costat ha de ser una bogeria,
per això intento aconseguir-te
i ho provo fen-te bruixeria.

Tu m'agrades, m'agrades tu.
M'agrades tu!

Dents de tauró i de serp esmicolo en una sopa.
Hi afegeixo el cervell d'una eixerida granota.
I em fa tant mal la mà, remenant tot el sant dia,
que ara ja puc pronunciar l'encanteri amb alegria.

Tu m'agrades, m'agrades tu.
M'agrades tu!

Sortiu del vostre cau,
bruixes, mags i encantadores.
Ajudeu-me, si us plau, a poder-li robar el cor.
Sortiu i desplegueu amb força els vostres poders
i feu que a tot arreu ella sempre estigui en zel.

Que quan em miri pensi: "collons, quin tros de paio!"
Que vegi en mi el Travolta
que la treu a la pista i mentre balla la conquista.

Tu m'agrades, m'agrades tu.
M'agrades tu!

Dins d'un avió de paper

Dins un avió de paper, que bé, Mar del nord, Amèrica
més enllà, el Marroc, Kouribga, Rabat.
Dins un vaixell de paper, que bé, El Congo no, Burundi
més enllà ciclons a damunt des meus papers mapa-mundi.

I adéu, adéu Lluna plena,
sempre seràs (o no seràs) sa meva estrella.

Dins un avió de paper, que bé, Mar del nord, Amèrica
més enllà, Sudàfrica també té ciutats de paper.
Dins un vaixell de paper, que bé, El Congo no, Burundi
més enllà le monde-physique i volant pilotes de rugbi.

Doctorat en romànic medieval

Llicenciat en Belles Arts,
doctorat en Romànic Medieval,
i ara estic aturat
esperant ser contractat.
Què faré?
Sóc fruit d'un sistema
que no sap
no sap què fer
ni on posar els estudiants
que no siguin banquers o delineants.
No vull quelcom temporal,
sols pretenc tenir un jornal,
invertir tres quartes parts del total,
en un pis de protecció oficial.
Què faré?
Si em fa por entrar
entrar a l'ETT
I acabar fent de caixer
o en un pis de l'Eixample de porter.
De xicota no en vull parlar
no per res, però és que no la podria finançar.
El meu hobby habitual
és anar veure les nenes maques del Raval
Per què? No costa ni un ral
Jo vull treballar com un professional.
Sóc un llicenciat en Belles Arts,
ja sé el què vostè em dirà
si dic que estic doctorat
-mira noi, a mi ni em ve ni em va-
en romànic medieval.
Ni em ve ni em va
ni em ve ni em va...
Tranquil...

Auguris

Cada cop que veig que no dius res
vull marxar d'aquí
com un àngel que ha tocat el cel
i que han desterrat.
Si avui no volem sortir d'aquí no direm
totes les veritats que hem anat callant
i que ara ens fan mal.
Ja no juguem mai al mateix joc
ni volem saber
si haguéssim fet més partides junts
sense perdre res.
Si ara podem veure mes enllà ja hem guanyat.
Alguna cosa em diu que ja em veig al mirall.

Guspira, estel o carícia

La meva ànima voldria enlairar-se,
però el meu cos no la deixa sortir.
És com si jo volgués allunyar-me
de mi.

Però quan l'àngel o la musa m'inspiren
sóc l'alè d'un exercit diví
sóc la guspira, estel o carícia,
guspira, estel o carícia
per fi.

El Miquel i l'Olga tornen

Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi
i, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines.
Poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren.
Perquè, si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin
i, pel camí, no pregunteu, deixeu que el nostre amor es fongui.
Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies,
i ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem
però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents.
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia.
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida:
t'equivoques d'uniforme i dispares a qui més estimes;
t'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida.
I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Ai, Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé!
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Truca'm

Truca'm si un dia perds un vol
i l'aeroport és fred i mort.
Truca'm si algú que estimes mor
o si el motor del cotxe no et respon.
Truca'm si mai fas un trasllat,
i abans que pengis
seré a baix saludant-te arremangat.
I truca'm si cal, i explica'm que no escrius
que ja fa temps que la vida no et sorprèn.

Però no em truquis si una nit
sents que voldries dormir al meu llit
o marxar lluny, o viure junts
en un pis petit.

Truca'm com si fos qualsevol,
i abraça'm fort amb l'excusa d'algun gol.
I truca'm quan trobis la cançó
que t'he amagat aquest matí sota el llençol.

Però no em truquis si una nit
sents que voldries dormir al meu llit
o marxar lluny, o viure junts
en un pis petit.
No em truquis, simplement vine a la platja
que ja ens coneix,
m'hi trobaràs potser llegint, potser dormint,
potser esperant amb el telèfon apagat.

Homes i dones del cap dret

D'esquena al mar i a la muntanya;
completament al marge de l'activitat industrial;
sota una col, canta el poeta:

Des d'una àrea de servei,
la meva terra
és com un parrac grapejat;
un país vençut pel davant
i pel darrere;
d'atrotinada dignitat.

Adéu turons amics,
adéu rieres,
boscos d'alzines i de roures i fagedes.
Muntanyes del meu cor,
adéu estrelles,
adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:

Sona una guitarra
i el solet no vol sortir;
a veure la terra promesa
com fa el seu darrer sospir.

Hola pudors d'inferns,
brutes i abjectes;
d'animals escorxats, sentor de sang i merda.
Adéu olors d'abans:
fenc, trepadella;
d'espígol dolç i farigola a l'escudella.
Adéu amor, bonica,
la millor amiga,
adéu rateta que escombrava l'escaleta.
I allà a sota una col,
canta el poeta:
homes i dones del cap dret,
adéu per sempre.

Islas Baleares

Surt es sol a Ciutat, de color carabassa ės sa Catedral,
sa calitja se mescla amb es fum d'un vaixell d'Iscomar.
S'edifici de Gesa se desmorona i cauen reflexos damunt s'arena
des vidres daurats, faraones obres de temps passats.

Todas diferentes, no hay dos iguales,
un montón de gentes; lslas Baleares,
oh no, Islas Baleares, ah yeah, Islas...

Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan
sona es jaleo, hi ha molts de cavalls,
Kas de llimona i Gin Xoriguer,
sa gent s'emociona i tira es capell,
es darrer toc de flabiol,
''fins l'any que ve si Déu vol!".

Cau es sol a la Savina,
a contrallum es far de Barbaria,
a Sant Ferran sa fonda Pepe,
es taller de Formentera Guitars.

Todas diferentes, no hay dos iguales,
un montón de gentes; lslas Baleares,
oh no, Islas Baleares, ah yeah, Islas...

L'hospital per animals

Mil ocells i un gat i un porc enfadat
fan guàrdia a fora l'hospital per
animals, per saber si el llop se'n
sortirà, no crec, qui sap?

Diuen que és molt fort i que
no es morirà, però és que és vell,
és vell i dolent i no té dents
i es podrirà a l'infern com els dolents, com ell,
del bosc i els contes.

Que boig el món

Què boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: "no sé què hi faig aquí".
Què boig el món, que no el puc entendre mai.

Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deixa sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.

Què boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Què boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem
i ens fan sentir mesquins.

En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res, res a perdre.

Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

Què boig el món, que em fa anar amunt i avall
i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.
Què boig el món, on podem creure en més d'un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai
qui mou els fils al teu terrat.

Per art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí
construint a mida el destí,
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res a perdre, res.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

Bigoti vermell

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs.
Per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
Ja que no te'l puc pintar de veritat, ben llarg.
Per veure't un pèl divertit, tu que no ho ets ni mai vas ser-ho.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I imaginaré que el viatge tampoc no va ser, tan llarg,
I imaginaré que de tan bonic fins i tot tornaria a fer-lo.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I et pintaré una berruga i un moc que et cau, ben llarg,
Per transformar en divertit tot allò que no va ser-ho.
Per transformar en divertit allò que recordo llarg i trist,
Tan llarg, tan trist,
Però que de fet… Tant no va ser-ho.

Ara vaig caminant sol (on solíem caminar junts)

Les cases del carrer ja no són tan boniques com abans
Faroles i ocellets, paisatge acollidor que es fon
En una era decadent que tu has creat i sentenciat

I ara vaig caminant sol on solíem caminar junts

Paraules i debats, van embellir allò que junts varem trepitjar
Curiosa observació, dos ulls perduts veuen diferent que quatre de ben avinguts
Sincerament, en faré una llei

I ara vaig caminant sol on solíem caminar junts

I ara vaig caminant... endavant

La barrera entre tu i jo
Crea aquesta distinció
I remou tot allò que és estàtic

Nous espais per conquerir
Nous perfils a definir
Tot d'encants que em portaran al canvi

Vola´m a sa lluna

Vola'm a sa lluna i deixa't que et canti entre estels
i com sa primavera es veu de Mart a Jupiter
no tinguis por, agafa'm sa ma
no tinguis por, em pots be

Ompla'm el cor de cançons i deixa que et canti fort
és tot el que esperava ets sa font des meu amor
no tinguis por, sigues tu
no tinguis por t'estim a tu.

Ompla'm el cor de cançons i deixa que canti fort
és tot el que esperava ets sa font des meu amor,
no tinguis por sigues tu,
no tinguis por, no tinguis por, t'estim a tu.

Ara

Vine amb mi
Seu aquì
Abraça'm
Saps que tot això
No serà pels dos
Serà per qui vingui després
De tu i jo

Toca'm
Som aquí
Un moment
Mira'm bé
Serem dos, serem tres
Serem, qui sap si més
Qui ho vol tot
Mai no en té prou
Qui troba un somni
En busca un altre
No vull fer-ho sola

Sé que a vegades vols quedar-te blanc,
desaparèixer
Viu sense
angoixar-te per si demà
tot segueix igual

Que tot s'aturi
Vull que tot s'aturi
Decidir quan ens movem
Mou-te!
Per tornar a començar
Com si res no
hagués passat
Marxar per tornar
Ves-te'n, torna, torna a venir
Tantes vegades com vulgui
Quan vulgui

Quan refem el camí podrem cridar
des-ofegats
Ens gronxarem plegats
per no caure del cel
que hem creat

La meva terra és el mar

Sóc navegant solitari,
sóc mariner sense port.
Mai no he tingut calendari,
el meu rellotge sóc jo,
que no tinc segons i que allargo les hores.

Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva terra sou tu i el vent;
treu-me d'aquesta tempesta,
treu-me que ja no puc més,
seguint una estrella potser em vaig perdre el cel.
Vaig perdre el seny.

Dóna'm força per cridar,
que no sóc d'aquí, tampoc sóc d'allà,
la meva terra és el mar.
Dóna'm força per cridar,
que jo sóc de mi, no sóc de ningú
i sempre així serà.

Vaig néixer sense fronteres,
no crec en les possessions,
doncs penso que hi ha massa coses
que ens separen i tots som del mateix món,
no crec en nacions ni en obligacions.

Dóna'm força per cridar,
que no sóc d'aquí, tampoc sóc d'allà,
sóc part de l'oceà.
Dóna'm força per cridar, que jo sóc de mi,
no sóc de ningú,
la meva terra és el mar fet d'aigua i sal.
Sota l'aigua no hi ha peles ni banderes ni nacions
el silenci que m'envolta és la solfa que em fa viure,
viure i ser lliure, lliure!

Dóna'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dóna'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop
dins el cor.

Quan et sentis de marbre

Quan la gola et cremi
com un got d'aiguardent
i te'n beguis un altre
i bufi el vent de ponent,
eixuga les desgràcies
millor que em facis cas,
ja no pots deixar-ho fins demà.

Quan la gola et cremi
com un got d'aiguardent
i te'n beguis un altre
i bufi el vent de ponent

Quan et cansis de córrer
per camins sense fi,
busca un lloc on amagar-te en la nit.

Quan es perdi de vista
tot el que vas somniar,
i vegis la teva vida
com cau en un forat,
eixuga les desgràcies
millor que em facis cas
ja no pots deixar-ho fins demà.

Fuig d'aquí, fes-ho per mi,
no pots viure en l'ahir.
Fuig d'aquí, pel teu camí,
quan les ombres t'ho diguin així.

Si el cap et dóna voltes
dins d'aquesta buidor
i no saps què tens,
però no et passa res de bo.
Busques on agafar-te
però tot passa de llarg,
i és que no a tots ens tracten igual.

Fuig d'aquí, fes-ho per mi,
no pots viure en l'ahir.
Fuig d'aquí, pel teu camí,
quan les ombres t'ho diguin així.

Quan arribis si pots envia'm una postal,
o si vols una carta explicant com t'ha anat.

L'olor de la nit

Sento l'olor de la nit que s'atansa en misteri.
Adéu sol.
M'enterboleix la ment, em desperta els sentits, fa tant temps que no em sentia tan sol.
I baixo al carrer que he de treure diners, i em cago en el caixer que em diu que no tinc ni un ral. Avui, no em cal.

M'ha trucat el Miquel i que ell li cauen del cel i avui m'invita a volar, avui volarà, diu avui volarà. Avui volarà, avui volarà...

La nit ha caigut dels fars als fanals, passen blancs i vermells, i els dos junts ballant amb ells i entre l'ombra i la llum de mil bars plens de fum, com si fóssim germans, ens coneguéssim de fa mil anys. Som cinc mil que ballem entre el cel i l'infern, no vull que em facis petons, però, follem.

Follem. Follem. Follem. Follem.

La vida sense tu

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples
un mural descolorit.

La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l'assemblea
apunts bruts, cabells daurats.

La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina
ombres nues, plats trencats.

La vida és un cel blau cap al migdia
quan pujàvem al terrat
una cançó d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures
la vida és desitjar tornar a nàixer
córrer tot sol, sentir-te créixer
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes
la vida és entendre que he d'aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu

La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales de Mercat Central
pujar per Cavallers fins la Valldigna
fumar oblits, cantar a crits

La vida és una casa enderrocada
creuant les Torres de Serrans
'Amor, humor, respecte' a la façana
foc i metralla a les nostres mans

La vida és agafar el primer tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les finestres
un món en guerra als ulls cansats

La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.Cant de Vicent.

Jo mai mai

Avui l'Albert arriba a l'hora
em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l'Hèctor i la Clara
porten la nena dormida en el cotxet.

I obro la porta a la Judit
"Avui véns sola, m'encanta el teu vestit!".
I va arribant tota la colla,
quan són a taula trec el sopar.

"Un menjar exquisit"; "Vull provar aquest vi"
"Qui vol cafè"; "Hi ha Gintònics també".
I juguem al joc d'aquelles nits d'estiu,
"No parleu tan fort, que la nena dorm!".
I l'Hèctor diu:

"Jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit".
I afegeix: "Jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit".
Tothom em mira i ningú beu...

I aquell dard emmetzinat
se m'ha clavat al cor.
I ho reconec,
i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop,
però la Judit aixeca el got, em mira i diu:

"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".
"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

I jo em congelo i ella beu.

Torna, torna Serrallonga

Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavartet.

Des de Sau a la Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

Torna, torna Serrallonga
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

L'amor és ah

Ara que la migdiada
Ara sé que s'ha acabat
Sempre dius que
ah
Sospito que sé que ja no tornaràs
Ah
a sopar
Ah

I ara digue'm que és mentida
Que tot és normalitat
No t'acostis
ah
Deixa'm, ves-te'n, corre, vola cap al bar

I beu-te el
sentit

Corre i digues als amics que no pots més
de mi
Que tens ganes
de deixar-te anar per començar
Que aquest joc és massa fort i que tens
tanta por
Que tot és tan
ah

L'amor és
ah ah

I beu-te el
sentit
No en tens prou?

Somiatruites

Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens...
On només hi estudien els nens que somien en truites,
és l'escola dels somiatruites...
És l'escola dels somiatruites...
On només hi estudien els nens que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
i a mitjanit despegava i volava i volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Així... Com feien? Era:
Au au au auu...

I la Fina que somiava que respirava sota de l'aigua
I mai s'ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah! I a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
i se n'anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d'Espanya.

I el Gerard que somiava que era un gat
que somiava que era en Gerard que somiava.
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava,
i la Roser que somiava que la mare mai la renyava,
i la Cristina que se n'anava xino-xano a la Xina
i parlava xinès de la Xina:
Xino xao xao xao ping xano xino xino xano...

I l'Albert que somiava i somiava i somiava i somiava i somiava,
i de tant que somiava mai es despertava
i a l'escola és clar mai s'hi presentava,
però la mestra mai li posava una falta i sempre l'aprovava.
I és que l'Albert estudiar no estudiava,
però somiar carai si somiava.
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
que somiava que era una marreca
i cantava com una gitaneta a les nits de lluna :
lailo lailolailololai... ole olele...

Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens...
On només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les.
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
és millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,ni reixes, ni mestres, ni tonteries d'aquestes,
només finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes,
i mentrestant la Fina nedava amb sirenes

Sota l'arbre

Et seguiré com el primer,
encara que tu i jo sabem que sempre és el mateix.
Em portes taronges i tants llocs sense mi
i em dius que encara ens queda Alaska per descobrir.

Et seguiré com qui no vol res,
encara que tu i jo sabem que sempre que ens perdem.
I em faré el sorprès quan de cop
tu facis veure que tot el que passa et ve de nou.

I ens despullarem
sota l'arbre que coneixem,
i no canviarà la forma com ens vam tocar.
I potser no és la manera d'oblidar
que ara ja està. Ara ja està.

I ens despullarem
sota l'arbre que coneixem,
i no canviarà la forma com ens vam tocar.
I potser no és la manera d'oblidar
que ara ja està. Ara ja està.

Tot torna a començar

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent
i els teus pulmons s'inflin com veles
i el sol t'escupi raigs al front
quan els pit-rojos i les caderneres
els gaigs, les garses i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cap potser comencis
a sospitar

i tothom sap que la sospita és la primera disfressa de la fe

quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
i d'aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l'udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar

O potser tu mai has tingut un amic imaginari
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut

Sa tristesa

Sa tristesa dorm en terra, sa tristesa,
sa tristesa se despenja com el cel per ses estrelles.
I es meu vaixell de terra pesca nit i dia
dins es carrers d'una piscina.

Ses estrelles tan enfora, sa distància, sa tristesa,
dins ses aurores sa tristesa se destil·la i s'evapora.
I es meus niguls aquàtics perden gota a gota
tot es seu pes, ses seves ombres.

Des meu cel insuficient, de sa pluja mineral,
de paraigües dins sa neu.
D'arbres tan indiferents, de rellotges aturats,
d'impossibles sentiments.

Sa tristesa dorm en terra, sa tristesa,
sa tristesa és un música austrohóngara i vermella.
I es meu vaixell de terra pesca nit i dia
dins es carrers d'una piscina.
I es meus niguls aquàtics perden gota a gota
tot es seu pes, ses seves ombres.

Des meus vidres entelats, de solsticis en s'hivern,
d'aerostàtics ancorats.
De carrers abandonats, de pel·lícules només,
de matins difuminats.
Des meu cel insuficient, de sa pluja mineral,
de paraigües dins sa neu.
D'arbres tan indiferents, de rellotges aturats,
d'impossibles sentiments.

Sa tristesa, s'alegria, sa tristesa.

Per mar i muntanyes

Si del món tots els desitjos
en pogués triar un de sol
jo voldria ser en Son Goku
jo voldria ser un heroi

Per poder anar amb núvol kinton
tenir càpsules Hoi-poi
i tocar-te les calcetes comprovar que no ets un noi, que no ets un noi

I anar a ca el Fullet Tortuga
i entrenar-me pel torneig
fer pels arbres ziga-zaga
i al matí repartir llet
i que em surti el Kame-hame
i guanyar tots els dolents perquè dormis ben tranquila
i els dos som prou valents

Per volar per mars i muntanyes i per tot l'univers
intentant aconseguir
la bola de drac

Els vells

Ells vells no parlen mai o parlen molt poquet, movent el cap només,
no tenen il·lusions, i són pobrets per més que tinguin molts diners;
on viuen hi fa olor de til·la i poniol i de perfums estranys.
Els vells de la ciutat són com els vells de camp quan ja han viscut molt anys.

D'haver massa rigut sovint trenquen la veu quan parlen de l'ahir,
d'haver massa plorat, les llàgrimes als ulls volen sortir.
I si tremolem és quan veuen envellir aquell rellotge gran
que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que els diu "vaig esperant".

Ells vells somnien poc, els pianos són tancats i els llibres oblidats,
el gat es va morir i el vi dolç del diumenge ja no els torna rosats,
els vells es mouen poc on es belluguen es fa petit, petit;
del llit a la finestra, del llit a la butaca i ja del llit al llit...

I quan van pel carrer ben agafats del braç amb caminar de vells
és per seguir al solet l'enterrament d'algú més vell encara que ells.
I si tremolem és quan veuen envellir aquell rellotge gran
que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que els diu "vaig esperant".

Els vells no moren pas, un dia els ve la son i dormen llargament,
ells s'agafen les mans, els fa por perdre's, però s'acaben perdent;
i el que queda vivint, el millor o el pitjor: el dolç o el geniüt.
com sigui és ben segur que el que queda dels dos es declara vençut.

Potser un dia el veureu, o la veureu potser, seient al balancí
tot respirant baixet i demanant perdó d'estar-se encara aquí...
sentint sense cap por, enmig de la foscor, aquell rellotge gran
que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que els diu "vaig esperant".
Que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que ens diu que està esperant.

Icebergs i gèisers

Jo l'enyor com segles de glaceres solitàries
davallant mil·límetres cap as oceans (icebergs),
molt abans que habitassin sa Terra es éssers humans,
no hi havia ningú per mirar-les, només crustacis i algues (icebergs).
Jo l'enyor com el Titànic, com si m'haguessin tallat es collons,
mil elefants en estampida que se m'enduen sa vida.

Som davant ses portes de l'infern,
m'és igual la mar infinita navegant a dins sa fosca,
som a ses portes de l'infern per tu i tenc plans de futur.

Jo l'enyor com segles de glaceres solitàries
davallant mil·límetres cap as oceans (géisers),
un piano caient de s'Empire State (building),
era tonta i rosseta, segons s'al·lot, sa jugueta.

Som davant ses portes de l'infern,
plataformes de petroli amb diàmetres enormes,
Som davant ses portes de l'infern per tu i tenc plans de futur.
Som davant ses portes de l'infern,
rodejat de flamarades molt amunt a dins ses ombres,
som davant ses portes de l'infern per tu i tenc plans de futur.