Els vells

Ells vells no parlen mai o parlen molt poquet, movent el cap només,
no tenen il·lusions, i són pobrets per més que tinguin molts diners;
on viuen hi fa olor de til·la i poniol i de perfums estranys.
Els vells de la ciutat són com els vells de camp quan ja han viscut molt anys.

D'haver massa rigut sovint trenquen la veu quan parlen de l'ahir,
d'haver massa plorat, les llàgrimes als ulls volen sortir.
I si tremolem és quan veuen envellir aquell rellotge gran
que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que els diu "vaig esperant".

Ells vells somnien poc, els pianos són tancats i els llibres oblidats,
el gat es va morir i el vi dolç del diumenge ja no els torna rosats,
els vells es mouen poc on es belluguen es fa petit, petit;
del llit a la finestra, del llit a la butaca i ja del llit al llit...

I quan van pel carrer ben agafats del braç amb caminar de vells
és per seguir al solet l'enterrament d'algú més vell encara que ells.
I si tremolem és quan veuen envellir aquell rellotge gran
que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que els diu "vaig esperant".

Els vells no moren pas, un dia els ve la son i dormen llargament,
ells s'agafen les mans, els fa por perdre's, però s'acaben perdent;
i el que queda vivint, el millor o el pitjor: el dolç o el geniüt.
com sigui és ben segur que el que queda dels dos es declara vençut.

Potser un dia el veureu, o la veureu potser, seient al balancí
tot respirant baixet i demanant perdó d'estar-se encara aquí...
sentint sense cap por, enmig de la foscor, aquell rellotge gran
que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que els diu "vaig esperant".
Que remuga al saló, que diu sí, que diu no, que ens diu que està esperant.