Segona mà

Aturat sota la pluja amb un ram de flors a la mà,
en Jordi espera la Júlia però ella no vindrà.

Emprenyat com una truja ha enviat el ram a pastar,
encara espera la Júlia però ella no vindrà.

I en Jordi es pregunta per què ella no vindrà
si s'ha comprat uns calçotets de segona mà,
i en Jordi es pregunta si és que ella s'ha enamorat
d'un altre noi i ara és ell de segona mà

I en Jordi es pregunta per què ella no vindrà
si s'ha comprat uns calçotets de segona mà,
i en Jordi es pregunta si és que ella s'ha enamorat
d'un altre noi i ara és ell de segona mà.

Monsieur Cousteau

Parli'm d'aquells móns llunyans,
de les espècies per catalogar
que ningú mai ha vist abans.

Porti'm a aquells mars remots,
on els indicadors de profunditat
diuen que és de valents baixar.

Un viatge fragmentat. Un fascicle setmanal.
Sóc l'home que busca.
Perquè sempre he volgut ser part d'una tripulació.
Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Jacques Cousteau.

Mil balenes a tocar.
Sentir l'electrostàtica i el mar.
Calypso ve, Calypso va.

Ser-hi sense haver-hi estat.
Veure els colors dels esculls de corall.
Vostè escafandre, jo xandall
confiï amb mi, anem més avall!

Que amb aquest comandament puc eternitzar el moment
o puc tornar enrere.
Perquè sempre he volgut ser part d'una tripulació.
Que jo amb vostè vull anar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció.

Perquè sempre he volgut ser part d'una tripulació.
Perquè hi ha coses noves sota el sol que esperen un explorador.

Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
Monsieur Cousteau, a mi no em cal l'Alta Definició.
Monsieur Cousteau, com més avall te'n vas, hi ha més pressió.
Monsieur Cousteau, creuant l'oceà des d'una habitació.
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.

L'Empordà

Nascut entre Blanes i Cadaqués,
molt tocat per la Tramuntana,
d'una sola cosa pots estar segur,
quant més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia qua a la matinada es mataria,
però cap al migdia anava ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa,
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa,
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no s'hi tirava.

Sempre deia qua a la matinada es mataria,
però cap al migdia anava ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa,
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa,
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà,
fins demà, fins demà!

Al vent

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món

Noia de porcellana

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana
tot el teu cos és un recipient
a punt de ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar un braç
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana
tota ets fràgil que t'has tancat
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent
la pell de cel·lofana i
la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res
ets freda i inhumana
et preocupes de cinc a set.

La barba

Tan de bo no fos tan fàcil
recordar-te arreu, mirant-me amb desdeny
Si pogués ja t'odiaria
és fàcil i efectiu, però se'm fa tan estrany

Tornaré a començar de nou
mentre intento no fantasiar més amb tu
M'empassaré el fum dels Déus
i em deixaré créixer la barba fins els peus.

I trobaré una excusa per tirar endavant
el pas del temps es relativitza
ja ha passat un any,
potser només un dia

Gots mig buits,
cendrers que vessen
he perdut el nord del sud
però a tu no et deixo enrere

Tornaré a començar de nou
mentre intento no fantasiar més amb tu
M'empassaré el fum dels Déus
i em deixaré créixer la barba fins els peus.

Tornaré a començar de nou
mentre intento no fantasiar més amb tu
M'empassaré el fum dels Déus
i em deixaré créixer la barba fins els peus.

I trobaré una excusa per tirar endavant...

El 25 de Gener

Segons els pastors de l'últim poble
darrera els horts veurien uns pins,
passats aquells pins el camp d'oliveres
i, al fons, tres camins.
Han pres el trencall i s'ha obert la clariana
i han ordenat als homes descans.
Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden
i encaixen les mans.

Melcior aixeca el cap i veu la muntanya
que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant
i es treu la suor amb el coll de la capa
tacada de fang.
I no vol ni pensar que les forces s'acaben
i ni us imagineu com s'emprenya quan,
en beure en el riu, només troba la cara
d'un home gran.
El rei dóna l'ordre pel toc de corneta
pensant en aquells que, no fa pas tant,
li besaven l'escut i entregaven les armes
agenollats.

Des de dalt del camell fot un crit el rei negre,
que faci el favor algun bon soldat
d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte
de racions de pa.
Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca!
Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat
notés com els dits mica en mica retallen
l'aigua del mar!
Qui arribés a palau i triés una dona,
arranqués unes roses i li allargués un ram!
Baltasar té el desig corrent per les venes
com si fos sang.

Gaspar pot sentir clavats a l'espatlla
els ulls d'alguns patges que estan esperant
un cop d'atenció, potser una mà alçada,
una ordre reial.
Un dels homes canta enmig d'una rotllana
amb la veu més dolça que hageu sentit mai
una cançó antiga que el rei taral·leja
amb els llavis tancats.
El patge més vell es gira i comenta
mirant un segon de reüll cap al cel
"sembla mentida que bé que vivíem
seguint un estel".

I si canto trist

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Doctor

En Joan s'asseu a un banc, és un home com cal.
Ja en té.e 65 i per treballar no val.
L'han jubilat i ja té.e el pis pagat i ara cobra de la seguretat social.

I ja ningú li dirà doctor, ara serà un simple senyor.
I ja ningú li dirà doctor, ara serà un simple senyor.

I cada matí camina carrer avall,
Canvia diaris llegits, repassa el Santoral.
I tot mudat espargeix pa torrat mentre els coloms se'l van mirant.

Però mai ningú li dirà senyor, no deixarà de ser el doctor
Però mai ningú li dirà senyor, no deixarà de ser el doctor

Carreteres que no van enlloc

Carreteres que no van enlloc,
travessen arena, països sencers,
un hotel atrotinat, pintat de blanc,
terrassa amb piscina i s'aigua un poc verda.
Una parella en banyadors
a ses tumbones miren sa premsa,
i veuen un cotxe passar, On deu anar? Jo t'ho dic

De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen, més s'ha d'aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí
de sobte ciutats desafien s'univers hostil.

Carreteres que no van enlloc,
no surten a guies ni mapes tampoc,
un camió avariat, abandonat
a sa cuneta, fossilitzant.
Una senyora ven llimonada
a prostitutes acalorades,
i veuen un cotxe passar, On deu anar? Jo t'ho dic

De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen, més s'ha d'aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí
de sobte ciutats desafien s'univers hostil.

Tintin al Congo

Era el 1990, vaig trencar una relació
i un dia que estava al zoo
vaig fixar-me en un ós panda.

1991, corprès part de l'experiència
i sense tenir-ne consciència
em vaig fer amic d'un ós bru.

1992, estava avorrit a casa
i conscient de la meva traça
els vaig tornar a trucar a tots dos.

No no no no no no.
No és zoofília, és família, 2001.
L'odissea -no no no-, sense treva, cap a tu.

1993, ja estant fart de mides grosses
per simplificar les coses
vaig comprar-me un pequinès.

1994, un bon amic meu pastor
em va fer descobrir un món
quan em va ensenyar les cabres.

1995, buscant quelcom més exòtic
com a company anecdòtic
vaig pensar en l'ornitorinc.

No no no no no no
No és zoofília, és família, 2001.
L'odissea, postmoderna, cap a tu.

1996, vaig adoptar una hiena
no pas perquè ella em fes pena
sinó pel seu gran somrís.

1997, vaig perdre una pastanaga
i és que qui la fa la paga
ai trapella conillet.

1998, em pica una abella reina
de totes elles la més bella
i em va convidar a la suite.

1999, d'excursió per la muntanya
vaig veure sortir una banya
i sota hi havia un boc.

No no no no no no
No és zoofília, és família, 2001.
L'odissea, sense treva, cap a tu.

I arribat a l'any 2000, cansat ja de tanta bèstia
no vull pecar d'immodèstia
vaig concloure amb un mandril.

I a partir del 2001, no he parat d'anar per tu...

Vell llop de mar

Ja no tinc el cos d'altres anys
i les canes han guanyat tot el meu cap
Desperto la memòria amb vi barat
batalles que ningú vol escoltar

I tu et miraves somrient
el ball de les ones i els vaixells al vent

La xarxa i la vela del meu bot
són tot el que conec jo d'aquest món
només cants de sirena i buidor
que m'han privat dels luxes de l'amor

I tu sempre deies que el destí
és l'ham dels que no gosen obrir el seu camí

Un vell llop de mar, no tem la soledat
però tu amor encara em fas tan mal
per tu amor encara em bull la sang

Les cames m'arrosseguen fins al port
a l'est el cel s'encén a poc a poc
i prenc del mar alguns dels seus tresors
amb la mà ferma de vell pescador

I tu et miraves somrient
el ball de les ones i els vaixells al vent

Un vell llop de mar, no tem la soledat
però tu amor encara em fas tan mal
per tu amor encara em bull la sang

Roma

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
viuria en un Imperi, tindríem un esclau,
i àmfores al pati plenes d'oli i vi
i una estàtua de marbre dedicada a mi.

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
no faria olor a xampú el teu cabell daurat,
oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats
i ens depertaria un carro pujant per l'empedrat.

I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l'eternitat,
i una guia els ensenya el mosaic del menjador,
es retraten i passegen per la nostra habitació.

I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu,
el braçalet de maragdes que t'embolicava el peu
i un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats,
són les coses bones de passar a l'eternitat.

Pareu el món

Un llarg camí, no hi ha drecera
no es fa tan llarg si algú t'espera
un altre cop la mateixa pedra
i les sensació de donar voltes a un cercle.
Agafa'm, agafa'm la mà
vull tornar-ho a provar
vull fer mal a "l'aprés"
o després de la nit saltem
No et puc prometre res is vens amb mi
només que no et deixaré a mig camí
ens esforcem per fer del viatge un laberint
crec que aquest món, no està fer per a mi.
Pareu el món, que aquí jo baixo
pareu el món, que jo ja passo
Pareu el món, que aquí jo baixo
que pari el món, que pari el món...

Pareu el món, que pari el món ...
Pareu el món, que aquí jo baixo
Pareu el món que jo ja passo,
que pari el món.

Pareu el món, que aquí jo baixo
que pari el joc, que pari el joc.

36%

Tu vols més petons,
depèn del Dow Jones.
de mi tens accions
que pugen i baixen.
avui el canvi de divisa
no afavoreix ningú.
els sentiments són hipoteques.
si ens casen ens emmerdem,
fent l'amor a totes hores.
si partim ens arruïnem.
un broker no pot ser valent.
T'estimo un 36%
Fa molt de temps
que som una S.A.
vols anar a fons perdut
jo sóc bon català
i amb tot el què no declarem
acabarem cardats
el teu somriure no desgrava
no hi estic interessat.
vendré abans que sigui tard,
en suspensió de sentiments.
Un broker no pot ser valent,
t'estimo un 36%

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Diguem no (Ahir)

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

100 anys

Els llençols van contra mi:
crec que no trauré ni un peu del llit.
M'aclivellen pensaments breus,
de tancar-te en un museu.

El diari m'entristeix,
els seus fulls estan tots plens de greix.
I si enxufo la televisió,
el que veig no és gaire millor.

Si pogués dominar el temps, em tancaria 100 anys en un convent.
Tornaria més fort i valent per conviure entre la gent.

Per fortuna no veuré,
no tindré aquest immens plaer,
de presenciar la fi del món,
on ens maleirem per ser com som.

Si pogués dominar el temps, em tancaria 100 anys en un convent.
Tornaria més fort i valent per conviure entre la gent.

Pare

Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare no,
no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra

La noia de la plaça

A la plaça de la vila hi ha una noia que et captiva,
els dies de mercat ja no pots pensar en res més
Amb aquell somriure que tant et fascina
et pregunta si hi posarem res més.

Amb timidesa apartes la mirada,
i deixes que el moment es perdi entre la gent
et dius: "la setmana vinent serà més fàcil",
et dius que trobaràs el coratge per parlar-li.

Ai, si jo tingués el que voldria
Ai, si tu sabessis com em dol
Quan et veig sento que el cor respira
i em dónes la vida

Els dies passen amb neguit i amb impaciència
quan arriba el moment mai trobes el valor
Pels teus ulls una deessa inabastable
que tornarà a omplir de somnis la setmana

Ai, si jo tingués el que voldria
Ai, si tu sabessis com em dol
Quan et veig sento que el cor respira
i em dónes la vida
Ai, si jo tingués el que voldria

Ai, si tu sabessis com em dol
Quan et veig sento que el cor respira
i em dónes la vida
Ai, si jo tingués el que voldria
Ai, si tu sabessis com em dol

Quan et veig sento que el cor respira
i em dónes la vida.

Abraham Lincoln

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament,
verd, gris, groc de fulles pansides,
de camps amb espigues i blau de muntanyes.

Abraham Lincoln amb teles d'aranyes tirant a grapades cavalls,
darrere un exèrcit d'infants l'acompanya
i ordena amb un gest en silenci
que posin el cel, es desert i es turons,
mini napoleons amb tambors, guspires,
siluetes de dunes en trànsit.

8 punts

Em vaig despertar al teu costat amb el cap sagnant,
cosint el meu front esquinçat et vaig sentir, cantant.

Jo porto xandall i no vaig quasi mai afaitat,
tu dus xancles i mitjons no veus que estem fets, l'un per l'altre.

I 8 punts i un bony és el que m'ha costat saber el teu nom.
I 8 punts i un bony és el que m'ha costat saber el teu nom.

Jean-Luc

Ens vam retrobar una nit d'estiu
en un cicle especial de cinema francès a la fresca.
El meu pla era tornar aviat
però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca.

Se'ns va fer tard,
va dir: "No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar,
que al pis i tinc un quarto exprés per convidats"

I et deixo aquí sobre un cobrellit
perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
Si tens gana o vols aigua tu mateix,
pots fer, pot fer com si fossis a casa.

La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet
era fàcilment malinterpretable.
Vaig augurar una nit per la posteritat,
fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom
difícilment igualable.

Però ja no passava res
només aquell silenci trencat pel meu somier
potser no era el seu tipus
millor que no fes res.

I en una paret al fons
imprès en blanc i negre hi havia un poster d'en Godard
potser podria dir-me perquè em ballava el cap

Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.

Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.

Ell va dir que en casos com aquest
no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig,
sinó d'estar convençut de fer-ho

Jo vaig dir "ja, però si ara hi vaig i ella no ho vol després què,
després tot això acaba siguent un rotllo patatero"

Em va convidar a fumar
i en un plano seqüència
una frase magistral
una dona és una dona,
no et preocupis, tant se val

L'endemà vam esmorzar
ni tan sols vaig mirar-la
i a l'hora de marxar
ella em va fer un petó
que encara no sé interpretar

Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.

Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc.

Ai Jean-Luc

4-3-3

Amb un bon onze inicial
vull guanyar tres punts de glòria
per la porta principal
entrar als annals de la història

I és que en temes de lligar
bé que es pot perdre una lliga
si no està tot estudiat
si la tàctica fa figa

De porter per parar els gols
em posaré una cuirassa
per si d'entre naps i cols
va i m'enduc una carbassa

I una defensa de quatre
amb centrals ben contundents
la prudència i la paciència
imperant en tot moment

Si les coses van maldades
penso plantar l'autobús
quatre frases mal comptades
i que passin els minuts

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, si us plau poco picante que no ho puc suportar

I em reservo a la banqueta
un parell de melodrames
fan a l'esquerra i la dreta
són els típics trenca-cames

I de quatre caixa o faixa
un accent agironat
donaran joc les ve baixes
que m'esforço en remarcar

Deixant-se caure a l'esquerra
pivot recuperador
fixo la mirada a terra
si la cosa va pitjor

De mitja punta fent boia
una cita intertextual
A mi m'agrada en Paul Auster,
és boníssim tal i qual.

I tota l'artilleria la concentraré al davant
a l'esquerra, Martin Codax
provant d'evitar l'orsai

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, per anar a fer amb tu una copa, em vull classificar

D'extrem dret deixaré caure
que allà a Sant Miquel del Fai
tinc caseta i que les taure
i els aquari encaixem guai

I de carrilers per banda
somriures adolescents
tan repetits tan estudiats
tan entrenats digitalment

Vull amb la meva gran jugada
quatre notes a uniso
et faig cometre una falta
dius "Adoro els cantautors"

Davanter centre amb olfacte
hi ha una arrancada explosiva
rematant centrada exacta
si és que la centrada arriba

-Nena, saps que tinc un grup? Toco als amics de les arts.
-Què?
-Els amics de les arts.
-Un grup... de què?
-De música.
-Ah.
-Sí, de, de música.
-És que jo el rock català no...
-No... ?
-No.
-No bueno, tampoc és que...
-Que què?
-Que no és ben bé... No saps aquella que diu "Ho sento molt"?
-Com?
-No, res, tranquil·la, et porto a casa?

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, demà hi ha la repesca i ho mirarem d'arreglar

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, demà hi ha la repesca i ho mirarem

Els dies passen

Tot passa tan lent, res no ha canviat des d'aquell dia.
Avui recordava aquells moments que estaven sols
i no calia dir-nos cap paraula
tot ho enteníem només mirant-nos als ulls.

La seva mirada estava plena de misteri
de la seva vida no en podia saber res.
Dels dies feliços, queda la tristesa,
només era per dir-nos que no hi ha res etern.

Els dies passen.
No hi ha res etern.

Deixant caure la mà sobre la meva mà gelada
rient-nos de tothom que anava entrant al cafè bar
res no sabia, res no esperava
només volia compartir la soledat.

Els dies passen.
No hi ha res etern.

Ningú sap d'on va arribar la gent murmurava al seu voltant.
Ningú sap on va marxar
ella només ens va deixar records de tristesa,
i avui tothom la troba a faltar.

Com podia dir-li que a vegades en silenci
he llegit les cartes que jo mai li vaig enviar.
La mirada trista plena de misteri
jo sóc com ella i la vaig deixar escapar.

Els dies passen.
No hi ha res etern.

Al mar!

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d'un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar.

Al mar! Al mar!

Plantem les tovalloles, convido a uns gelats,
juguem a pala grega esquivant passejants,
a l'horitzó es divisen les veles
d'uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa de mar,
així estirada se't veu espectacular,
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor,
t'incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l'aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar.

Al mar! Al mar!

Així doncs, si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí.
Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d'un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Al mar! Al mar!

Llentça't

Caus a terra molt avall
creus que no te'n sortiràs,
però amb els mesos te n'adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornar-te aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara vull,
no vull pensar en el que arribarà demà!

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

I perquè els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tros de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà.

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Corren

És tard, no sé quina hora és,
però és fosc fa estona
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren per els carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran

Difícil descobrir qui sóc avui
Una gota em cau mentre una altra em treu la set
Plou i fa sol alhora
Tomba la bala bala
tomba la bala que m'apuntava, era la meva
i jo mateix em disparava
Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma
No s'esborren, em conformo amb mirar-me
Mirar-me de dins cap a fora

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma…
Hauria d'haver estat diferent
però en un moment s'han tancat les portes
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir

Corren, corren pels carrers

Jo vull ser la meva iaia

Cansats de veure'm
assegut al sofà,
tothom m'obliga
a anar a treballar.

Primer a l'escola
a estudiar per ser algú,
però jo a l'escola
jo no sóc ningú.

El que jo vull ser
no ho sap ningú.
El que jo vull ser
és ser com tu.

Jo vull ser la meva iaia,
caminar sense bastó,
sense pressa per viure,
fer un menjar deliciós.

Però tu no entens
que jo vull ser diferent,
que no haig de tenir les coses
que a tu et fan tant content.

I m'aconselles sobre com vestir,
i els mòbils i les feines que hauria d'assumir.
El que jo vull ser no és pas ser com tu.
Creus que és massa poc si vols ser algú?

Jo vull ser la meva iaia,
caminar sense bastó,
sense pressa per viure,
fer un menjar deliciós.

Sospitosos

Viu a dins un far,
a damunt un bar,
surt a una postal,
sempre està lluent
i en funcionament
des de 1900.

Ones.
Barques.
Merchandising.
Cristasol.
Perspectiva.
Moltes voltes.

Es creuers cap as sol ponent semblen uns hotels
que s'han despenjat de sa costa.

Sempre està content
ell és molt feliç,
i ho té ple de gent.
Vénen de la mar,
te uns amarradors,
pugen a sopar.

Iupi
happy
terrasseta,
fora borda,
cap problema,
vuit gin tònics.

Es creuers cap as sol ponent semblen uns hoteIs
que s'han despenjat de sa costa.

Viu a dins un far, ones,
a damunt un bar, barques,
surt a una postal, merchandising,
sempre està lluent, cristasol,
i en funcionament, perspectiva,
des de 1900, moltes voltes.

Sempre està content, iupi,
ell és molt feliç, happy,
i ho té ple de gent. terrasseta.
Vénen de la mar, fora borda,
té uns amarradors, cap problema,
pugen a sopar, vuit gin tònics.

Es velers sense rumb concret no fan res mal fet
però són un poc sospitosos.
Es creuers en sa nit només fleten s'esquelet de perfil,
són mil lamparetes.

En la que el Bernat se't troba

I ahir a la nit
vaig conèixer tres dones altes i elegants,
i amb una em vaig posar d'acord
vam conversar, vam riure i hem fet l'amor
i m'ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
amb un castellà força estrany sorprenen-ment fluït.

Quin nas més gros que tens m'ha dit
la dona alta des del llit
i a la paret ha assenyalat
un quadre verd que de nena havia pintat.

I què bonic, què bonic, què bonic, li he dit
quina nena més dolça devia ser
quin plaer haver-te pogut conèixer fa molt de temps.

Si tanques els dos ulls m'ha dit
si et quedes quiet a dins del llit
t'ensenyaré una cançó
que a casa cantaven
per anar a dormir.

Parla d'un bosc i d'un senyor
que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d'animals.

I què bonic, què bonic, què bonic, li he dit
i quina veu més fina que té
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt temps.

Però el Bernat m'ha dit
que t'ha vist per Barcelona
que t'acompanyava un home molt alt
que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
i que m'envies molts records.