Massa jove per fer-me gran

Per la finestra
un sol assassí
m'informa cruel
que son vora les dotze,
suposo que ahir
m'ho vaig passar bé.

Entra roba bruta
Estossegant
em sento esvaït,
però mirant a la nevera
ja sé que puc dinar:
pernil dolç florit.

D'aquí un quart
ja farà un quart que estic arribant tard
al treball que em dona els quartos
per poder dir un altre any
que sóc massa jove per fer-me gran
no hi puc fer-hi res,
massa jove per fer-me gran
però això ho cura el temps
suposo que ho cura el temps.

Aquest cap de setmana
em toca fitxar
al poble d'on vinc
on encara no entenen
perquè vaig marxar
d'aquell mon tan feliç.

Vells amics
i antigues núvies empenyent cotxets
em diran que quan em caso
i jo somrient
diré que sóc massa jove per fer-me gran
no hi puc fer-hi res,
massa jove per fer-me gran
però això ho cura el temps
suposo que ho cura el temps.

La vida és un teatre

Perquè la vida és com un gran teatre, a poc a poc en vas escrivint el guió
Perquè a la vida no pagues entrada, s'obre el teló (atenció!), comença la funció!

En Martí és un noi normal, fa tant comèdies com drames
Al teatre tot si val, però al carrer si ha d'anar amb ganes
Quan està pels passadissos, el teatre sembla ser al carrer
i quan surt dels camerinos no s'hi val mirar el paper

Perquè la vida és com un gran teatre, a poc a poc en vas escrivint el guió
Perquè a la vida no pagues entrada, s'obre el teló (atenció!), comença la funció!

Davant del mirall de llums, el Martí es treu la corbata
No se li han pujat els fums malgrat la funció ha estat massa
Quan està desmaquillant-se no pot parar de pensar
Que quan comença el teatre és quan el públic se'n va i...

Perquè la vida és com un gran teatre, a poc a poc en vas escrivint el guió
Perquè a la vida no pagues entrada, s'obre el teló (atenció!), comença la funció!

Els herois

Ja feia dies que us volia escriure,
i avui ho faig des del desert.
Aquesta nit ha sigut llarga
i l'he passat tota despert.

Se senten crits, xiscles i brames
a l'altra banda del massís;
però ens fan pensar que és tot un conte
i així fem passar una altra nit.

I quan un dia hi ha hagut matança
som els herois d'allà on venim.
Tenim les mans brutes encara
però ho celebrem tota la nit.

Aquí els qui manen porten medalles
i duen ben planxat l'abric,
tenen les botes ben enllustrades
i mai no veuen l'enemic.

Però aquells senyors de la corbata
ens protegeixen
i a canvi no preguntem res,
per què aixequen parets
i per què serveixen,
i què pensen fer després
amb els presoners.

Penso tornar quan tingui uns dies
per descansar d'aquest infern.
Us duré joies, quadres i robes
que hem agafat a aquesta gent.

Ha costat feina fer les troballes,
he hagut de vessar molta sang.
Quan tothom parli la nostra llengua
ja res d'aixó recordaran.

Però aquells senyors de la corbata
ens protegeixen
i a canvi no preguntem res,
per què aixequen parets
i per què serveixen,
i què pensen fer després
amb els presoners.

Negra nit

Encara que és negra nit,
esperem el cel blau.

Si l'ocell que veus cada jorn
refilant, l'has trobat
callat i mort de fred.

Encara que és negra nit,
esperem el cel blau.

Si l'amic en qui vas confiar
et traí i has quedat trist
trist i abandonat

Encara que és negra nit,
esperem el cel blau.

Si a la nit s'ha mort un infant
abandonat, de fam,
ningú no el plorarà.

Si algun dia et trobes cansat
i no veus el teu fi
i no et sents estimat,
Déu has de servir
ajudant el veí

Encara que és negra nit,
ja veiem el cel blau

Les formigues

Passen les formigues van camí del cau;
miren cap a terra sota del cel blau.
Poc a poc fan via arrepleguen gra,
volten la brutícia: tot val per menjar.

Viuen arreplegades, han de seguir el joc;
hi ha feines diverses, cadascú al seu lloc!
La unió a la força, no es separaran.
Cal apilotar-se: no saben on van,
però una llei els guia: la llei del instint.
Les febles es moren, altres van vivint.
Els morts no treballen, no valen un plor.
El seny de les bèsties és dur,
és ferm, és bo. Les formigues roges topen amb rivals:
les formigues negres serien iguals
si no fos pel bàsic diferent color.
Roges contra negres lluiten amb braó!
Les que resten passen penes i fatics
buscant a tothora altres enemics.
Sembla que els agradi la vida d'esclau.
Sempre els ulls a terra, d'esquena al cel blau.

Volen viure juntes i no es diuen res:
veure's i estimar-se mai no n'han après..
Humils formiguegen per guanyar-se el pa:
segueixen la fila que no es pot trencar

La violoncel·lista

Quan jo era petita el pare en va dir:
"Tu tocaràs el "cel·lo" igual que un serafí".
Però més que un serafí jo semblava un borinot:
tot el dia rascava igual que un tabalot.

Com toca la nena, quina disposició!...
I jo, rasca que rasca, amb molta inspiració.

Cinc anys més tard, un dia, donava un recital.
Sabia de memòria el paper de dalt a baix.
Però estava tan nerviosa que em vaig equivocar
i en cometes de Haydn semblava un txa-txa-txa.

Vaig acabar els estudis amb penes i fatics,
assassinant els músics més nous i els més antics.
Després vaig guardar el "cel·lo" a l'últim racó de pis
dins de la caixa negra amb olor de vernís.

Així acaba la història del geni musical.
No en queda ni memòria a l'arxiu familiar.
Només la cançoneta ha quedat en un racó
com una musiqueta amb fons d'acordió.

Les floristes de la Rambla

Les floristes de la Rambla
sembren flors a tots els vents
i si a l'estiu no les venen
ja les vendran a l'hivern.

Venen flors per a turistes,
venen flors als aimadors,
venen flors per a les festes
de rics, de pobres, de morts.

Les floristes de la Rambla
ajuden a sortir el sol,
donen el blanc a casades,
donen a vídues el dol.

Venen flors per a les santes,
venen flors a pecadors,
venen flors per a conquestes
de joves malgastadors.

Hi ha una florista a la Rambla
que quan plega, cap al tard,
guarda una rosa vermella,
la guarda per a l'estimat.

Nit d'esperança

El record de les converses
Quan dormia el campament
Estudiàvem l'estratègia
I la sort del moviment
Mantenir la resistència al dia següent
I defensar la posició amb un atac valent
No guanya
Qui no creu en el triomf
No guanya
Qui perd la concentració
No guanya
Qui no creu en la revolució i no treballa cada dia en una opció
M'ensenyares a contindre el nostre mur contra el feixisme
i tallar les ales de l'imperialisme
A burlar una emboscada amb la millor de les sortides
I creure que la glòria és possible

Si caiem en el fang i s'ofega el desig
El desig de memòria ens dirà d'on venim
Si la lluna no brilla hui
Fogueres més grans marcaran el camí

Creixeran el somriures en la fosca nit
Nit d'esperança serà el nostre espill
La teua lluita és l'esperit
De mares i fills, el demà no està escrit!

Quan la nit més estelada
Te n'anares amb el vent
Ens digueres si no torne
Continueu mirant al cel
Que la pluja apagarà aquest infern
Amb primaveres desbordades pels carrers
No guanya
Qui no creu en el triomf
No guanya
Qui perd la concentració
No guanya
Qui no creu en la revolució i no treballa cada dia en una opció
I viurem i vencerem sobre les pors i les mentides
I construirem sobiranies
Seguirem les teues passes immortals i revulsives
Sendes de victòries col·lectives

Si caiem en el fang i s'ofega el desig
El desig de memòria ens dirà d'on venim
Si la lluna no brilla hui
Fogueres més grans marcaran el camí
Creixeran els somriures en la fosca nit
Nit d'esperança serà el nostre espill
La teua lluita és l'esperit
De mares i fills, el demà no està escrit!

Triomfarà una remor
De justícia i amor
L'esperit ancestral d'aquells vells lluitadors
Són milers de llavors
De justícia i amor
Dones i homes que no tenen por
Mai podreu comprar la pluja ni guanyar els nostres cors
Mai no serà l'hora de la nostra capitulació
Mai podreu comprar la pluja ni guanyar els nostres cors
La terra mullada fa olor de revolució

Si caiem en el fang i s'ofega el desig
El desig de memòria ens dirà d'on venim
Si la lluna no brilla hui
Fogueres més grans marcaran el camí
Creixeran els somriures en la fosca nit
Nit d'esperança serà el nostre espill
La teua lluita és l'esperit
De mares i fills, el demà no està escrit!

Riure per viure

Riure, per viure
riure per fer-te gran
riure, somriure
i continuarem cantant

Riure per viure
riure per fer-te gran
riure per viure
la gràcia de cada instant

Passa el temps
i tu t’has anat fent gran
on és el somriure
d'aquell petit infant

I és que has arribat de costat a costat
en un indret on regna el treball la serietat doncs
de sol a sol vius hipnotitzat
en un forat on no veus la realitat

I ara mira't al mirall mira't i veuràs qui ets
ets un senyoret formal que ja no somriu per res

Mou els teus llavis i gaudeix
de la bonica sensació
que és riure amb mi

Mou els teus llavis i gaudeix

amb mi, és fàcil d'explicar

Riure, per viure
riure per fer-te gran
riure, somriure
i continuarem cantant

Riure per viure
riure per fer-te gran
riure per viure
la gràcia de cada instant.

No no, no paris de riure
no no, no paris mai
no no, no paris de riure
no no, no paris mai

Però ets a temps
de tornar a veure-hi clar
descobreix l'energia
que vibra aquí i allà

I és que has d’avançar sempre en positiu
com la llum del dia en un matí d’estiu
mira la gent mira al teu voltant
torna'ls el somriure que porten esperant

Temps per riure
temps per oblidar
les males cares
tu pots tornar a començar

Mou els teus llavis i gaudeix
de la bonica sensació
que és riure amb mi

Mou els teus llavis i gaudeix
amb mi, es fàcil d'explicar

Riure, per viure
riure per fer-te gran
riure, somriure
i continuarem cantant

Riure per viure
riure per fer-te gran
riure, somriure
la gràcia de cada instant

No no, no paris de riure
no no, no paris mai
no no, no paris de riure
no no, no paris mai

Viure

Ara que estic trist
Intente recordar
Per les carreteres
De la meua soletat
I em torna aquella olor
De pólvora cremant
I el roig de les fogueres
De les nits de Sant Joan!
La festa als carrers
La pluja d'estels
El 25 d'abril
Amb un nus als sentiments.
L'esperança als ulls
Les banderes al vent
I les ganes de viure
De la meua gent !

Lluitar, crear,
Construir poder popular!
Lluitar, crear,
Construir!

Ara que he tornat
Refaig els caminars pels carrers i les places
Del lloc on em vais criar
I em torna a despertar
Aquell vell campanar
I el soroll de les traques,
Muixerangues i gegants.
Les velles cançons,
Les noves emocions,
Els 25 d'abril
Construint les il·lusions !
La vida dins els punys
La lluita dins la pell
I les ganes de viure
De la meua gent

Lluitar, crear,
Construir poder popular!
Lluitar, crear,
Construir!

Fem i serem!

Són molts anys plens de foscor
símil d'una gran presó
mil records que hem compartit sense haver estat mai convidats

Obligats a viure junts
sota un sostre foradat
amb l' excusa que això és el que nosaltres hem triat

Ara ja ho tinc clar
vull marxar d'aquí
aquest malson ha d'acabar
ara trio jo
vull volar tot sol
tinc un món per descobrir

Són molts anys plens de dolor
demanant sempre perdó
i excusant-nos quan sabem que tenim tota la raó

Començar-ho tot de nou
no ens hauria de fer por
val la pena,doncs el somni s'anomena llibertat

Ara ja ho tinc clar
vull marxar d'aquí
aquest malson ha d'acabar
ara trio jo
vull volar tot sol
tinc un món per descobrir

Històries curtes

Són històries curtes sense cap sentit
que ho consumeixen tot dins el teu cap
reconec que ets jove i que no tens pietat
has tirat la sort dins un forat
I ara perds, i ara creus
que somies despert, digues:
Na na na na na na na na na na

Jo crec en bruixes que es desfan al sol
que maleeixen pares ofuscats
per una pruna vestida de dol
amb les mans plenes de somnis trencats

No fas la cara, no tens perquè
d'alçar les mans al cel
veig instruments de pas, gent tremolant de fred
lamento ser tan a prop teu

Això et fa gràcia?
Oh! No! No! No!

Són històries curtes sense cap sentit
que ho consumeixen tot dins el teu cap
reconec que ets jove i que no tens pietat
has tirat la sort dins un forat
I ara perds, i ara creus
que somies despert, digues:
Na na na na na na na na na na

Un príncep blau vagant per la ciutat
pregunta si algú ha vist el seu castell
la gent se'l mira i riuen entre dents
pot ser que ho trobin divertit

Hi ha un cos de pas que no pot moure els dits
i s'ha trobat enmig dels arguments
i tu estirat a casa i sense massa traça
has destapat els ulls sense color

Això et fa gràcia?
Oh! No! No! No!

Són històries curtes sense cap sentit
que ho consumeixen tot dins el teu cap
reconec que ets jove i que no tens pietat
has tirat la sort dins un forat
I ara perds, i ara creus
que somies despert, digues:
Na na na na na na na na na na
Na na na na na na na na na na

Cauen del cel escumosos trossets del meu cap
Camina trista i sense cap consol
sense massa temps per descobrir
que no té coratge, l'altre no té traça
i el que queda vol saber estimar

Això et fa gràcia?
Oh! No! No! No!

Són històries curtes sense cap sentit
que ho consumeixen tot dins el teu cap
reconec que ets jove i que no tens pietat
has tirat la sort dins un forat
I ara perds, i ara creus
que somies despert, digues:
Na na na na na na na na na na

Un gran riu de fang

Si pogués triar un poder,
fent cas a l'inconscient,
diria que ho tinc clar:
voldria parar el temps

I que tot es quedés
per sempre en el present
no és que tot sigui clar
ni que em vagi tan be,

però malauradament
m'ensumo el que vindrà:

Potser ja no ens veurem
i alguns ja no hi seran.
Tots ens haurem fet grans
i molts hauran canviat.
I els llocs on ara anem
molts d'ells hauran tancat
o potser el món sencer
serà un gran riu de fang.

Potser ja no ens veurem
i alguns ja no hi seran.
Tots ens haurem fet grans
i molts hauran canviat.
I els llocs on ara anem
molts d'ells hauran tancat
o potser el món sencer
serà un gran riu de fang.

Si pogués triar un poder,
fent cas a l'inconscient,
diria que ho tinc clar:
voldria parar el temps.

Som

Som una llum que s'enfuig,
som una llum que s'apaga,
som una llum que no és llum,
som el gran fum de la terra.
De la terra venim,
a la terra anirem;
en la terra vivim,
en la terra serem.

Som una llum que s'enfuig,
som una llum que s'apaga;
som el gran fum de la terra,
som, som, som.

Jo, t'estimo

Recordaràs que:
Jo t'estimo amb la força de les ones,
jo t'estimo amb la empenta que te el vent
i jo t'estimo amb el temps i en la distancia
jo t'estimo amb els budells i les entranyes
jo t'estimo en el perill i en la bonança
jo t'estimo a esgarrapades i en silenci
jo t'estimo tan quan crides com quan calles
jo t'estimo de manera sobrehumana...

Això va per tu Pau!

Jo t'estimo amb la força de les ones,
jo t'estimo amb la empenta que te el vent
i jo t'estimo amb el temps i en la distancia
jo t'estimo tan, tantíssim, que rebento
que rebento, que rebento, que rebento...

Jo t'estimo amb els dents i la lleganyes.
Jo t'estimo fins i tot si no duus barba.
Jo t'estimo quan se't cau la melmelada.
Jo t'estimo fins i tot quan te n'oblides
Jo t'estimo fins i tot que sóc de noranta,
Jo t'estimo com el formatge de cabra.

Ai, si no m'estimes que faré mareta meua!
Ai, si no m'estimes que faré mareta meua!

Tal i com t'estimo ja saps que ningú ho farà.
Tal i com t'estimo ja saps que ningú ho farà.
Tal i com t'estimo ja saps que ningú ho farà.
Tal i com t'estimo ja saps que ningú ho farà.

Arriba la nit

Sota la pluja que renta les mentides
tants homes com formigues obren les llums del son
sota la pluja que renta les mentides
la ciutat adormida amb tants senyors com pors
Arlequins i clowns ploraners prenen els carrers vetllen la son
trapezistes, equilibristes, jocs de mans, malabars de foc

Dorm...

Arriba la nit, arriba a la ciutat
sóc menys pallasso que ahir no vull fer-me gran
Arriba la nit, arriba a la ciutat
sóc menys pallasso que ahir no vull fer-me gran

Sota la pluja que renta les mentides
porpra la nit somia que ara és taronja de malsons
Papers als bassals mojats, cartes perdudes, balcons, somnis i terrats,
un laberint d'històries, un mim perdut entre els teus ulls i el mar

Dorm...

Arriba la nit, arriba a la ciutat
sóc menys pallasso que ahir no vull fer-me gran
Arriba la nit, arriba a la ciutat
sóc menys pallasso que ahir no vull fer-me gran

Potser demà el matí
tot haurà canviat
potser demà el matí
tot s'haurà acabat

Si els teus ulls s'obren de matinada
vull que em vegin somiar d'a prop
sent la pluja saltant de les teulades
escombra el teatre dels malsons

Si els teus ulls s'obren de matinada
vull que em vetllin la son d'a prop
sent la pluja saltant de les teulades
escombra el teatre dels malsons

Arriba la nit, arriba a la ciutat
sóc menys pallasso que ahir no vull fer-me gran
Arriba la nit, arriba a la ciutat
sóc menys pallasso que ahir no vull fer-me gran

Potser demà el matí
tot haurà canviat
sóc menys pallasso que ahir
no vull fer-me gran

L'Empordà se'ns crema

Volen les cendres com coloms missatgers
i ens avisen d'un gran perill.
Sento els crits dels arbres lluitant contra el foc,
el fum ja eclipsa el sol.

Se'ns crema, l'Empordà se'ns crema.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.

En un abisme queden les vides
al perdre el seu espai irrenunciable.
Com una guerra es marquen els dies
contra aquell, contra qui ens hem d'enfrontar.

Se'ns crema, l'Empordà se'ns crema.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.

Potser no hi ha res més gran
que transformar aquest sentiment de la impotència a la solidaritat.
Necessitem tantes mans
per estendre els punys al cel de la terra cremada on brotarà un món sencer.

I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc

i un instint salvatge s'apodera del meu cor.

Gran#1

Gran!
Eres tan gran
que les muntanyes s'agenollen
allà on vas.
Gran!
Eres tan gran
que les absències et dignifiquen,
et fan més gran.
Gran!
Eres tan gran,
dius a la cara sense botiges
les veritats.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
Gran!

Eres tan gran,
tothom ho sap, ets un exemple
de dignitat.
Gran!
Eres tan gran,
la compostura i bones maneres
no les perds mai.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
(Tira-li fort!
Fes-ho tot pols!
I mostra-mos
al més gran de tots!)
Gran!
Ma que eres gran!
quin fill de puta, a mi no t'acostes.
Però quin fill de puta més gran

Desapareixíem lentament

Vaig entrar a la festa, l'amfitrió em va presentar els convidats.
Vaig cridar "he vingut a començar de zero", vaig acomodar-me en un sofà.
Des de la finestra es veia el parc on s'avorrien uns adolescents.
Vaig pensar "on dorm?, què veurà quan es llevi?" mentre desapareixíem lentament.

Vaig comprar-me un saldo de trompeta, assajàvem cada nit.
Estava bé tocar però preferia barallar-me amb els veïns.
Ah, mireu, un mi major volant, escapant-se per damunt del celobert.
Vaig escriure-li alguna cançó —i què?— mentre desapareixíem lentament.

Vaig pujar a un arbre amb l'ambició de veure el Llobregat.
Les branques eren guerxes i del pes se'n van tombí, tombar.
Les noies joves de la vila se'm van quedar mirant de lluny, rient.
Ah, la vida podia ser difícil mentre desapareixíem lentament.

Vaig trobar una dona, vam llogar un apartament prop de Gavà.
Què vam ser ella i jo tot aquell temps em temo que no us ho sabré explicar.
Mai vaig dir-li en què pensava l'hemisferi més cabró del meu cervell.
Una brisa fresca, la platja deserta, mentre desapareixíem lentament.

L'ajudant del mag va treure el vel i allà seguíem, morts de fred.
El públic, amb raó, emprenyat, reclamava que li tornessin els diners.
El productor abraçava la cartera i deia "paciència, senyors meus;
les paraules màgiques funcionen però aquest parell desapareixen lentament".
El del teatre reclamava calma dient "tranquils, res és tan pur ni net;
les paraules màgiques funcionen però aquest parell desapareixen lentament".

Un finlandès nascut al Congo

Rodejat d'ornitoaficionats.
Envoltat de lloms sense fred.
Conciutadà de liquens perllongats.
Depen d'on vaig em miro i penso que
sóc un finlandès nascut al Congo.

Veig llegums i marsupials
sortint per televisió,
gremlins molt desorbitats...
Depen del que faig em miro i penso que
sóc un finlandès nascut al Congo.