Les formigues

Passen les formigues van camí del cau;
miren cap a terra sota del cel blau.
Poc a poc fan via arrepleguen gra,
volten la brutícia: tot val per menjar.

Viuen arreplegades, han de seguir el joc;
hi ha feines diverses, cadascú al seu lloc!
La unió a la força, no es separaran.
Cal apilotar-se: no saben on van,
però una llei els guia: la llei del instint.
Les febles es moren, altres van vivint.
Els morts no treballen, no valen un plor.
El seny de les bèsties és dur,
és ferm, és bo. Les formigues roges topen amb rivals:
les formigues negres serien iguals
si no fos pel bàsic diferent color.
Roges contra negres lluiten amb braó!
Les que resten passen penes i fatics
buscant a tothora altres enemics.
Sembla que els agradi la vida d'esclau.
Sempre els ulls a terra, d'esquena al cel blau.

Volen viure juntes i no es diuen res:
veure's i estimar-se mai no n'han après..
Humils formiguegen per guanyar-se el pa:
segueixen la fila que no es pot trencar