Illenc

Obre els ulls un bon dia cap a ponent
la mar m'enlluerna perquè hi pega es sol i es vent
en es cel una gavina crida
i es quan me passa pes cap que aquesta illa
just com sa gavina fuig
i no pot tornar,
però no és ella qui se'n vol anar
i fuig pel mig de la mar
se'n va i no la tornaré a escoltar

...i quan estigui lluny de casa
i no pugui respirar s'aire de la mar
diuen que sense terra no hi ha arrels
qui és que ven ca seva
qui és que ven ca seva,no

no tenguis por illa meva
tu mai no moriràs ni passaràs
en mà estrangera
es teu poble et duu dins el seu cor
es teu poble et duu dins el seu cor
dins el seu cor, dins el seu cor.

d'un turó veig que comença a ploure
quatre gotes primes fan sortir aquell cargol
pes verdet ja hi corr un rierol
però sa terra que el banya ja no el vol
perquè ja no ho és,
no és sol mallorquí
es doblers l'han tret d'aquí
i pensa que l'han traït
una vida mal baratada així.

l'endemà es padrí va a passejar
per sa camada de quan era un nin

però no pot perquè li han barrat camí
i ha de voltar
es temps passa massa aviat
i pensa que hem baratat
es pa d'avui per sa fam de demà
sa fam de demà

no tenguis por illa meva
tu mai no moriràs ni passaràs
en mà estrangera
es teu poble et duu dins el seu cor
es teu poble et duu dins el seu cor
dins el seu cor, dins el seu cor.

Encara és prest pes dia de dir-nos "Adéu"
tanta sort que n'hi ha que
pensen que hi som a temps

També és ver,
que al seu cost puc viure
però és que entre poc i massa
sa mesura passa

i jo no vull poder dir
que aquesta illa no és dels meus fills
nostra terra és tot lo que tenim
quin orgull que és dir
jo som mallorquí.

L'última veu

L'apologia que es disfressa d'inconscient
arrisca el temps per afrontar,
arriscar el teu destí per alliberar el seu
i contemplar ascendir sempre ha sigut la teva llum,
l'eina per aguantar.

Espenta el vent per formar un huracà i així estimar,
intenta ser tan sols un poc diferent d'aquesta gent.

L'aparença aletarà, t'acorralarà la por
i et detindràs, entendràs el que vol dir l'última veu
i encertar.

Espenta el vent per formar un huracà i així estimar,
intenta ser tan sols un poc diferent d'aquesta gent.

Si, avui eixirà el sol,
veuràs que la vida és una tempesta.
Fer vibrar el món,
omplint-lo de colors
paisatges que pintem amb la nostàlgia.

I ara que ha passat el temps
des de que et vas qüestionar
com diferenciar allò que esta bé del que és dolent
i adonar-se que la vida és relativa al teu costat
per continuar.

Farem saó

El tio Pep, els quintos d'Alzira
i els guerrers de Moixent
El Rat Penat, el moro Muza, el tio Canya
I Rosariet la carnissera de la Xara
La Dama d'Elx, la Delicà de Gandia
i el Miquelet de la Seu
La Panderola, les xicones de Xixona
Ramonet i uns amics de Barcelona
Tirants i Carmesines
gegants del Romaní.
Ara va de bo,
baixant Penyagolosa
se sent la veu del tro
farem saó.
El Mascarat, un ciclista de Pego
I el ninot indultat
Tomabatossals, Arrancapins , Batiste Ceba
Maria Rosa i la Xata Merenguera.
L'home del sac, la fera ferotge
I els enfarinats
Tirisiti, el penjat sense fetge
I Amparito la filla del metge
Ovidis i Tereses,
dimonis fumadors.
Ara va de bo,
baixant Penyagolosa
se sent la veu del tro,
farem saó.
Ara va de bo,
baixant Penyagolosa
se sent la veu del tro
farem saó.
Farem saó
que ofegue la sequera
i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent
reconduiran la situació,
farem saó.
…i és que estic fart de sentir-te!!
Retòrica, estètica,
per damunt de la mentida
sols està la veritat.
Retòrica, estètica,
i és que depèn de qui la diga
la façana va canviant.
rebenta la mentida
quan hi han possibilitats!
farem saó…
l'home del sac
va carregat de mala llet!
Farem saó…
la façana, la façana,
la façana va canviant.
Retòrica, estètica,
per damunt de la mentida
sols està la veritat.
Retòrica, estètica,
i és que depèn de qui la diga
serà puta o capellà.

Finalment

Rius de sang
sang traïda carrer avall
dins es fang
un cos que ha vist l'ocàs
de sa meva vida
que ha estat tan breu
pareix mentida
quan ell la veu
amor meu,

Déu que t'han fet?
Enmig de sa foscor de la nit
plora al seu costat
llàgrimes sobre el seu pit

ulls que reflecteixen
flames de venjança
un destí que s'augura
trista matança

i ell es jura que això no quedarà així
res no l'atura
tan se li'n fot si ha de morir
no té res a perdre

perquè ja li han arrabatat
allò que més s'estimava
i veié com se n'anava
i no tornava, no tornava

tan bon punt va descobrir
a qui pertanyien els ganivets
que de sang la van tenyir
agafà pistola i sortí

ulls que reflecteixen
flames de venjança
un destí que s'augura
trista matança

l'endemà a sa matinada
allunyats de tot món exterior
allà els va trobar tot quan a l'hora
va advertir que en nombre eren superiors

no va poder ni fer un sospir
ni que fos de resignat abatiment
va caure mort entre els ulls un tir
quan els va obrir es van retrobar...

...finalment.

Tres de Pego

Ei xiquet,
La força m'ha abandonat
i se m'acaben les hores.

Fins ací hem arribat
els que veníem del poble de Pego.
I no sé res dels meus companys
però he perdut tota esperança,
ja res més puc esperar.

Ei xiquet,
la força m'ha abandonat,
escolta bé el meu missatge.
De com hem acabat
dins de l'infern de Mathaussen.
Nosaltres que empunyàrem el fusell
per dignitat antifeixista
contra els llepons del senyoret.

Si sobrevius passa't per Pego
i digues que no tornarem,
que a les fosses de Mathaussen
tres de Pego han fet la pell.
I ves i digues al Passiego
i a tots els senyorets
que dormiran tranquils
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.

Ei xiquet
només teníem les mans
per dur avant la casa.
I buscàvem treball
tots els matins a la plaça,
i passava
que als que estàvem
al sindicat
ens escopien a la cara
i els nostres fills tenien fam.

Ei xiquet,
vam juntar les mans
i vam plantar-los cara.
No teníem mitjans
però omplíem la plaça
del poble.
I senyorets i militars
ens van portar
camins de guerra
i vam lluitar fins al final.

Si sobrevius...
I digues als joves de Pego
que guarden el foc encès,
només en queda el caliu
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.

Front de Terol, Batalla de l'Ebre,
Pirineus amunt
rius de gent, a peu,
cares brutes i ferides.
Camp de concentració francès
i renovar l'arma.
Disparar a les rates
des de les muntanyes d'Occitània,
fer-los una emboscada
a cada segon que abaixaven la guàrdia,
Dos objectius finals en la batalla,
eliminar el feixisme i tornar cap a casa.

Un desig

Qui ens ho havia de dir,
qui s'ho hauria cregut, jo no.
De poder fer de tot
a no fer casi res, de res.
Si em preguntes com vas,
que has fet tot aquest temps.
M’aproparé i a cau d'orella
cantant t'explicaré.

Que si pogués complir un desig,
si el pogués fer realitat,
si em demanes el que vull ara ho tinc clar.

Que torni la música,
Que ho inundi tot, que ho abraci tot
La música, que torni a omplir de ritmes els carrers.
La música la necessitem com l'aigua que bevem
La música, que torni a omplir de sons el món.

Si miro cap enrere
veig el que hem viscut plegats.
Enyorant tantes nits
dubtant si tornaran aviat.
Se’ns ha fet massa llarga
l'espera aquí dins.
I no he parat de donar voltes,
no he parat de somiar.

Que si pogués complir un desig,
si el pogués fer realitat,
si em demanes el que vull ara ho tinc clar.

Que torni la música,
Que ho inundi tot, que ho abraci tot
La música, que torni a omplir de ritmes els carrers.
La música la necessitem com l'aigua que bevem
La música, que torni a omplir de sons el món.

I sóc optimista perquè a poc a poc he après
Que després d'una tempesta com la que hem viscut.
Vindrà un clima nou, un clima millor per tots, n'estic convençut.

Que torni la música.
La música.

Petar-ho

Vull petar-ho davant del mirall,
vull petar-ho tots els dies de l’any,
com una butterfly que no la palma mai.

Come and get all you want it’s your life,
all your shadows and lalala lights,
doesn’t matter if you want it that’s fine,
whathever what they say it’s allright.

Quan tot és
tan gran i tan petit,
tan merda i tan bonic,
tan pobre però tan ric,
que visc somiant que visc.

Vull petar-ho davant del mirall,
vull petar-ho tots els dies de l’any,
com una butterfly que no la palma mai.

I have a dream.

Saps que ets flipant,
encara que surtis del fang.
Que són flipants les tonteries importants,
que pots tenir el món als teus peus dient-te que t’estima molt,
però no pots creure en tu,
si no t’estimes tu.

Saps que ets flipant,
encara que surtis del fang.
Que són flipants les tonteries importants,
que pots tenir el món als teus peus dient-te que t’estima molt,
però no pots creure en tu,
si no t’estimes tu.

Quan menys hi penso és quan més ho peto.

Viure és compartir

Recordo el dia que vam marxar
aquell neguit bramant com una fera.
Era un 7 d’abril, recordo la fal·lera
tallant el fil, sense mirar enrere.
Recordo la teva mirada juganera,
recordo fondre’m com una glacera,
la borratxera d’un camí agredolç
on tots som pols i polseguera.
I com la cendra tots som fills de la foguera,
som espurnes voleiant en espiral,
som petits fanals fent un camí
que tothom fa descalç.


Tots som iguals, tots som diferents,
som queixals i dents mossegant la vida.
Jo aprenc de tu i tu aprens de mi,
viure és compartir,
és un camí que tothom fa descalç.


Portem el dol d’una amistat sincera,
un adéu sempre és una quimera.
Recordo la primera llum del sol,
arrenca el vol i ens allibera.
És consellera la teva veu,
com una ampolla a la ribera
amb un missatge,
qui parla música parla el mateix llenguatge
i tots som flors d’un món salvatge.
Sense pressa per fondre’ns amb el paisatge
follarem perquè tots som animals,
som petits fanals fent un camí,
que tothom fa descalç.


És un camí que ens ha dut fins aquí,
enmig del paradís.
Navegant la bogeria amb en Luck
i la dolça Elis, cantant a quatre veus
i ballant amb la natura,
gràcies amics per l’aventura.
I ens murmura l’aire amb música africana,
no té fronteres
perquè el ritme ens agermana.
Visc a la república bananera,
avui és catalana i afrobrasilera.
I com la cendra tots som fills de la foguera,
som espurnes voleiant en espiral,
som petits fanals fent un camí
que tothom fa descalç.

Herència cremada

Començàrem el viatge junts
Tanmateix sortia el sol
I les teves mans tremolaven de fred
T'agradava el vent gelat del nord
Que et feia tancar els ulls
Per imaginar, pensar en el què

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

Ja està bé ja ens hem cansat de ser
El que paga els plats trencats
Sense trencar res et sens culpable i no,
No necessitem algú que espente,
Ni que estire d'aquest fil
Tan sols esperem que torne a començar

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

I agafa'm de la mà
I no mires agafa't fort
I entre les llàgrimes
Que es sequen pel camí
Ens retrobarem amb ells

Representem tota força que ens ha abandonat
L'espenta
Hora de mirar, per on passa
I esborrar l'emprenta
Escolta'm el que et dic
I agafa'm de la mà

Tan sols esperem que torne a començar
Despertar allò, que estava

Sols esperem que tot torne a começar
Es l'hora de mira, pero on passa i esborrar
L'emprenta

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

I agafa'm de la mà
I no mires agafa't fort
I entre les llàgrimes
Que es sequen pel camí
Ens retrobarem amb ells

Desperta!

L'amor que fem

Voldria creuar-me als teus passos
i no saber res d’horaris;
deixa’m l’abric dels teus braços...
no vull que arribe el final

Juguem al joc dels agravis
on no hi ha daus ni adversaris
deixem la culpa a eixos savis...
tu i jo sabem de besar

Ara que la rauxa i el seny
enceten conversa prenent un cafè;
Ara que l’amor serà el camí,
L’amor serà l’amor que fem

Vine, vine si vens a ballar,
t’espere on cremen els llavis;
i, quan te’n vas, jo m’entele...
pinte un cor al cristall

Ara que la rauxa i el seny
enceten conversa prenent un cafè;
Ara que l’amor serà el camí,
L’amor serà l’amor que fem

Ballem els dos,
Convide a ser com sols d’hivern
desfent la rosada,
deixant-nos marcada la pell

Un somni inmens

Hem après,
que l'únic que s'ha de perdre és la por.
No renunciar,
Ser valentes i tirar endavant
Hem après,
que estem obligats a caminar
ser rebels
és el nostre deure i no fallarem.
Per damunt de tot les ganes de viure
i la certesa que cal seguir lluitant.
Pels qui ho van fer, pels que vindran,
teixint el futur amb les nostres mans.
Venim de lluny,
amb el pas ferm

Ens ho juguem tot,
la historia ens ha ensenyat a ser rebels.
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens
Som de les que construïm sempre des d'abaix
fem tremolar,
els pilars dels seus podrits palaus.

Sense dobtar que jamès arrés mos harà carar
non poderàn,
empresoar eth desir de llibertat
Som el sud que mai han vençut
paisos de cançons, poemes com escuts,
un cant valent decidit i astut
de tot un poble rebel i convençut
Desobeïm per fer el canvi possible,
per destruir el racisme i el masclisme.
veus transformadores, un canvi real
acció directa capgirem aquest frau des d'abaix
Venim de lluny,
amb el pas ferm
Ens ho juguem tot,
la historia ens ha ensenyat a ser rebels.
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens

Las voces que sangraban en silencio a gritos
medio siglo víctima verdugo mismo nicho
lloraba Carmela lloraba la Amanda
tierra quemada la historia será nuestra venganza.
Ni amb presó no exili hi hauran crits d'auxili
que castiguin tan com vulguin i que mirin
que qui vol atemorir, viu amb por de morir
som 1 d'octubre tot un poble unit

Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens,
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens

Babaloco

Babaloco, que amb la mirada desarma
Per la vorera vas curt de cash
Per la vorera vas curt de cash
Fugint de la guàrdia urbana

Babaloco, hombre habitual de la Rambla
Les teues frases són la teua llar
El teu imperi del Raval al mar
Els teus records un fil de sobrietat dins d'una eterna resaca

Sense direcció, sense bruixola, ni timó...
Balla-li, balla-li...

A la Rambla putes i kebabs i carteristes
Botiguers desconfiats i cases buides
Guiris, camells, uniformes i secretes
Un grup de valencians que s'avorreixen el diumenge

Demanes per fumar i t'asseus al nostre roble
Amb certa timidessa ens miraves
El fum et fa somriure i t'allibera les paraules
Fumaves, callaves, parlaves de ta mare

Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...

Cavaller de ferro desafiant al dimoni
Els va jurar als seus que tornaria amb diners
(I no va tornar)

Juga-li fort a la vida, les paraules són oscures
I el conflicte de la sentencia la falacia més fatal
Raval amunt, Raval avall, Raval amunt, Raval avall
Raval, Raval, Raval, Raval, Raval...

Passeja engalanada una moral europeista que no vol morir
Jugarem i aprendrem esquiçofrènia cultural
Jugarem a ser els mediadors de la veritat
Conta-li el conte a qui se'l crega, hola, què tal? Benvinguts a Barcelona

A la ciutat més moderna, més europea, el civisme patrulla els carrers
La misèria s'amaga i la gent guapa no vol saber res del sense papers
A la ciutat més bufona, sona o no sona la sirena de la veritat
I una ombra que escapa de matinada i el civisme que apunta i dispara a matar

Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco...

Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...

Mai més, mai més, mai més, mai més, mai més, mai més...

I ara què?

A la fi ha acabat
aquesta guerra maleïda
quatre anys d'infern
m'han destrossat la vida

he perdut sa dona
violada, estimada
sa meva família
tota assassinada

i ara els grans caps
se renten ses mans
menys serbis, croates, menys musulmans
però és clar ells no patiran com jo, no,
una altra neteja ètnica no, no, per favor, no

però digueu-me
què ens passa?
o es que això sempre serà
s'única cosa que en serio
sap fer l'ésser humà
si us plau, Déu fes aturar això


quan ja no ets capaç
de veure sa teva pròpia casa
i s'esperança s'allunyat ja massa
quan ja no creus en s'homo
ni en es teu germà
quan ja no serveix per res
tot allò per què et van educar

i ara se pensen
que un paper mal signat
ens pot fer oblidar
tot lo que he passat

camps de concentració
setmanes sense pa
com seria si ho intentés
tornar, no tornar a raonar

ara ja no sé el que vull
he perdut es meu orgull

ara ja no puc somiar
aquest mal somni
s'ha d'acabar,
s'ha d'acabar...

però digueu-me
què ens passa?
o es que això sempre serà
s'única cosa que en serio
sap fer...

sap fer l'ésser humà,
oh, si us plau Deu fes aturar això,
no, més guerra no, per favor, no,
no, no més guerra, no
si us plau Deu fes aturar això.

Alacant o el pop d'aquí

Ja no sé plorar, les tristeses s’han allunyat,
quan passe de dia pel carrer Gran Via i estàs esperant

I quin sol que fa, trau-te aquell abric tan gran,
mira les terrasses que els jóvens s’abracen, tu i jo enamorats

No exageres tant, enamorats sí però sense un gall, no digues bestieses que fas aquella cara de col·legial

I així com vam mirar la vida passar
Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant
I així com vam cantar i així com sempre quedarà
La nostra història és una part de la ciutat

Observem pardals, fem alguna cosa insubstancial
que ature les hores que sempre ens recorden que açò acabarà

O anar a sopar i després quan vinga el comiat, tocar-te l’esquena d’alguna manera obscena i elegant

I així com vam mirar la vida passar
Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant
I així com vam cantar i així com sempre quedarà
La nostra història és una part de la ciutat

Digues que la vida passa volant
Digues que la vida només és estimar

I així com vam mirar la vida passar
Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant
I així com vam cantar i així com sempre quedarà
La nostra història és una part de la ciutat

Ho sento molt

Sento haver perdut la guerra
orgullós de resistir durant tants anys
sento deixar les batalles
i el millor exèrcit que mai hagués imaginat

Érem valents homes fidels i disposats
a lluitar sense cap causa i desarmats
no ens calia rebre ordres de ningú
desobeíem i lamentàvem els caiguts

Ho sento molt
ho sento tan que no em cal demanar perdó
ho sento però aquest món ja no és el meu
i us dic adéu

Penjo una bandera blanca,
un llençol brut a la memòria dels vençuts.
Protagonistes d’aventures enfrontats
a un enemic imaginari en ple combat

Érem guerrers sense destresa ni aptituds
resistint les invasions de nord a sud.
Ara recordo cada lloc mai conquerit
ser derrotat era el triomf de cada nit

Ho sento molt
ho sento tan que no em cal demanar perdó
ho sento però aquest món ja no és el meu
i us dic adéu

Brindarem pel que vam fer
la nostra història explicarà el present
Brindarem pel que vam fer
el nostre intent és la llavor que va creixent

Ho sento molt
ho sento tan que no em cal demanar perdó
ho sento però aquest món ja no és el meu
i us dic adéu

Extrems

El sol em mira i somriu
perquè la lluna em guia.
Em passo nit i dia, alegre i trist.
Busco el matís.
El color gris viu entre el blanc i el negre,
és blanc i negre.
La vida és sal i pebre, és aigua i vi.
Ebri de tu, que sobri sempre dubto de mi.
Fora la màscara, la vida plàstica,
senzillament fantàstica,
és tot i res, i poc més.
Tot sembla tan divergent i al final
tot és igual i això em fa mal.

Vaig perdre’m per trobar
una vida que rigui i que plori.
Els extrems se solen tocar,
que l’amor és tan bèstia com l’odi.
Implacable tarannà és una taca d’oli.
I és sabut que l’aigua i l’oli no es poden mesclar,
i com puc parlar de pau i llibertat
si som soldats de guerra,
amb comoditats que ens han alienat,
per això plora la terra.
El que hagi de ser serà.
La terra és mare
i si ella balla,
la vida ballarà.

Demà, el que hagi de passar, passarà, passarà.
Demà, tot el que hagi de ser serà, i serà un gran dia.

M’he capbussat de cap a peus
en la incertesa.
He aterrat les santes seus del meu orgull,
com el riu brolla ignorant,
busco un mar de saviesa.
I baixant la vall promesa
m’he trobat un mur
inundant la meva vida,
amb transformació constant.
Tot sembla tan divergent i al final
tot és igual i això em fa mal.

No em cansaré de repetir-ho una vegada més,
és com un mantra que m’atrapa.
I sempre canto el mateix és com un esqueix
i quan creix brota la vida.
Avui està ferida amb tu, amb mi
i amb tots nosaltres.

La cara i la creu, el que fem no té preu
i tothom creu que és culpa dels altres.
No, no hi ha, no hi ha frontera
més enllà de tu i de mi.
Encadenat al pit duc el neguit com un esclau,
i jo com puc parlar de pau i llibertat
si som soldats de guerra,
amb comoditats que ens han alienat,
per això plora la terra.
El que hagi de ser serà.
La terra és mare
i si ella balla, la vida ballarà.

Demà, el que hagi de passar, passarà, passarà.
Demà, tot el que hagi de ser serà, i serà un gran dia.

Foc i gel, sal i mel, dolç, salat, fred, calent,
jove, vell, més i menys.
Tot sembla tan divergent.
Agost, hivern, abril, tardor,
si estem units, fa menys fred i més calor.
Agost, hivern, abril, tardor,
Foc i gel, sal i mel, dolç, salat, fred, calent,
jove, vell , més i menys.
Tot sembla tan

La gent que estimo

Porto amb mi les coses que em vas dir,
el teu amor, el meu verí.
Una part de tu em floreix a dins,
el meu amor, el meu destí.

Soc feliç prop del perill,
només som un desig.
Queda amor en aquest món
i t’estimo molt,
i t’estimo molt i també tinc por.

Sempre porto un tros d’ahir,
i un altre cop m’escapo,
un altre cop m’escapo.

Van plorant els núvols grisos,
i ens fan enyorar el bon temps,
el record del que vam ser.
Que tot se’n vagi a la merda,
recordo que t’ho vaig dir,
que seria millor així.

No sé res però m’ho vull creure,
que encara sé decidir.
Si en el fons som la veritat
de tot el que ens ha passat,
som la sort de seguir aquí.

Tan estrany i tan bonic,
entre el miracle i el desastre és on vivim.
Cel de llums per fer-te feliç,
brilla la nit i ho fa per tu,
perquè ets aquí, segur que sí.

Sempre porto un tros d’ahir,
i un altre cop m’escapo,
un altre cop m’escapo.

Cavallers

Agua para todos, cassalla, tronadors i piruletes.
Gomina, silicona i duros a quatre pessetes.
Amb l'AVE a Madrid amb el carnet del partit,
família contenta les coses ben fetes.
Agua para todos, cassalla, tronadors i piruletes.
El Papa, la Mama, el bigotes, beates i golfes.
Festival en directe al Club Nàutic presenta Lluís Motes.
Event especial, despesa social
per pagar-nos els vicis i els dogmas.
Agua para todos, cassalla, beates i golfes.

Sempre hem segut una casa de putes.
Tres-cents anys de xulos, garrot i renúncies.
Sempre ofrenant totes les claus de casa,
el celler l'han deixat ben pelat
i han cremat la barraca.

Vergonya cavallers vergonya.

President, consellers, convidats
comissions i contractes
Infiniti, Rolex, Milano, sermons i fartades.
Banquet de voltors, cunyats i nebots
afiliats, constructores i alcaldes.
Agua para todos,
cassalla, comissions i contractes.

Sempre hem segut una casa de putes
Tres-cents anys de xulos, garrot i renúncies.
Sempre ofrenant totes les claus de casa,
el celler l'han deixat ben pelat
i han cremat la barraca.

Vergonya cavallers vergonya.
Pluja de factors que ara renoven la veritat
un sistema-farsa que amb el temps ha caducat
conduir un carro carregat de falsedats
la disfressa aguanta, aguanta fins que aguanta.
Jo no puc més, ell no pot més,
què tal si ens peguem alguna navallada?
Jo no puc més, tu no pots més
partim-nos la cara.
Pluja de factors que ara renoven la veritat
un sistema-farsa que amb el temps ha caducat
conduir un carro que no va a ninguna part.
Canal 9 connexió en directe

Vergonya, cavallers, vergonya...

Obertura en Emaj

Aquest primer vers només d’introducció
D’anar establint les síl·labes correctes de la cançó.
Però en el segon, permet-me ser un poc més actor
Posar-me un bon barret, la capa i la rosa al balcó.

Llogar un quartet de corda, un cantant de veu tenor
De registres molt alts però no més guapo que jo

I quan passe la gent i es quede així mirant
Com ixes per la porta i fas cara de situació
Podries avisar, no he tingut temps de res
Només duc la camisa d’aquell grup que t’agrada tant

Seguim caminant, vull que parem aquí al costat
Que tinc alguns poetes que han escrit uns quants retalls.
Et fa gràcia el que han cantat, alguns escriuen: “i quin amor!”
I d’altres són simbòlics s’han centrat més en el món.

I per a acabar hem segut a vora de la mar,
T’he nomenat els noms de les estrelles més brillants.
I quina brisa bufa i quina estampa per a emportar,
Rere la boira es veuen les llums d’un creuer tot blanc.

I així com et veig jo, no tinc res més a dir
T’he agafat per l’esquena, t’has deixat véncer cap a mi.
I aquell estel d’allà, no creus que és molt llunyà?
Tal volta no bastant per a amagar-nos del passat.
No sigues tan vulgar, em dius girant el cap
Que només amb un bes ja hem visitat tots els cels blaus.

No passareu

No passareu! I si passeu,
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

La prova del 1-O