Després de la guerra

Quan jo n'era petitet,
petitet, un jove tendre,
em vaig infundar l'amor
amb una hermosa donzella,
amb una hermosa donzella.

I a l'edat dels catorze anys
el rei féu declarar guerra.
Trist de mi, com ho faré:
tinc que deixar la promesa.

I un amic sempre m'ho diu,
i un amic sempre m'ho deia:
-Quan tu a la guerra seràs,
se't casarà la promesa.

-I a mi no em diguis això,
que un disgust sempre s'hi acerca.
I això és com un pagès
que en sembri la mala terra.

Que en sembri el més bon blat
que en culli sinó nielles.
Quan ja feia los set anys,
el rei feu plegar la guerra.

Que se'n vagi cadascú,
cadascú a la seva terra.
Jo també me n'aniré
i a casa de ma promesa.

Ja li'n dono el Déu vos guard:
-Viuda, casada o promesa?
-Viuda, casada o promesa?

-Sóc promesa amb un soldat,
set anys fa que és a la guerra.
No és a la guerra no,
que està aquí a la presència.

-Jo per vós, gran jovenet,
he fet moltes prometences.
He promès resar el rosari,
set grans i catorze denes,
set grans i catorze denes.

He promès anar descalça
amb una santa molt bella,
amb una santa molt bella.