Diria que eres tu

Feia dies que els amics
em volien treure de casa,
i ahir a la nit
van arrossegar-me
a un nou lloc de
pizzes artesanes.
Els ha quedat bonic,
sona música italiana,
hi ha cadires de colors
al voltant de cada taula.
Algú demana
el millor vi de la carta.
I al beure el primer glop
se'm clava,
com la punta d'una espasa,
una veu que no esperava.
Diria que eres tu,
unes taules més enrere,
sopant amb algú que no conec.
Juraria que eres tu,
parlàveu de la feina
i rèieu amb aquest
algú que no conec.
I és tant estrany,
i és tant absurd.
No goso girar el cap,
no vull que siguis tu.

I noto que els amics
allarguen la conversa,
i parlen de l'estiu,
i no sé què de formentera.
Jo només sento
una veu,
que em desespera.
Recordo que eres tu,
una foto en blanc i negre,
ballant amb bombetes al carrer.
Recordo que eres tu,
saltàvem la foguera
i el món era petit
i aquell amor immens.
I és tan estrany,
i és tan absurd.
No goso girar el cap,
no vull que siguis tu.

No saps quantes vegades
he tornat a aquella taula,
i et sento i em giro
i vinc a saludar-te.
I em presento
al noi que t'acompanya,
i et dic que et veig molt bé,
i et dic que estàs molt guapa.
I el món desapareix
amb aquella mirada.
Quedem la meva por tu i jo.
I veig creuar la vida,
i et dic amb veu trencada:
seria tan feliç
si tornem junts a casa.