Era tan pura, tan dolça i tan bella,
el seu taüt va ser un llit de roselles.
Cents de poetes la varen cantar
per terra i per mar.
No és morta, és viva encara,
el lleu batec no para.
no dormis més, respira,
aixeca amunt la cara.
El seu alè impregnà aquesta terra
qui la trepitja la pot sentir seva
viu per un poble ella no pot morir
si viu dins del pit.
No sents les veus com s'alcen?
cants plens d'esperança,
ressonen les muntanyes
quan totes juntes canten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada