L'absurd

És absurd deixar aquesta foto al menjador.
És absurd cuinar com si encara fóssim dos.
És absurd sortir tantes nits amb els amics.
I és totalment absurd que tu no siguis aquí.

Només em surt deixar aquesta foto al menjador.
Només em surt cuinar com si encara fóssim dos.
Només em surt sortir tantes nits amb els amics.
Per contrastar l'absurd que tu no siguis aquí.

Flor groga

Ja sabem com t'agrada aixecar el braç i calcular el pol d'on ve el vent,
ja hem gaudit de l'estil que exhibeixes quan marxes corrents.
Ja hem entès que ets una ànima errant que abandona les cases quan tothom dorm,
que t'agrada menjar quan hi ha gana i dormir si ve son.
Però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el moment
quan s'obre com una flor rara el penediment
i entens, com si totes les bruixes del món coincidissin llegint-te el futur,
que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,
que jo creia en tu.

Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d'aquest racó,
que els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció.
Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor
i que on t'enterri una bona gent hi creixerà un roure fort.
I és quasi entranyable que oblidis tan ràpid que sempre arriba el moment
quan s'obre com una flor groga el penediment.
Si ho saps com si totes les bruixes del món t'estiguessin llençant un conjur,
una rima ancestral que et farà recordar que ho tenies,
que jo creia en tu.

Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal
que es prohibeixi a la gent 'nar pel món buscant res que no pugui anomenar.
Que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts
i no et veuria mai més explicant-me que bé estaves quan ho tenies,
quan jo creia en tu.

L'home que dobla en Bruce Willis

A l'escena final,
fa aterrar un avió a Central Park.
I la gran patacada,
dóna pas a un silenci brutal.

Els vianants s'hi aproximen,
primer atònits després expectants.
Que cada segon que passa,
té més números d'haver-la palmat.

I quan la porta finalment s'obre,
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
"Nena, ara ja som més que amics?".

Sóna una orquestra i el pla fon a negre,
i surten les lletres finals.
Recull la carpeta i els auriculars,
s'abraça amb el tècnic i marxa cansat.
I es que l'home que dobla en Bruce Willis,
que viu aventures només amb la veu.
L'home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.
Avui nit d'estrena, de comiat,
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea, no si val dubtar.
Potser és l'última oportunitat.

Tothom es gira i una limusina s'atura entre flaixos i tweets.
S'obre pas entre entre els fotògrafs,
es treu el barret tremolant,
se'l posa contra el pit i diu:

"Hello dear Mr. Willis,
it's such a big pleasure to meet you at last".
No és pas un crack en idiomes,
però almenys aquest tros se'l porta preparat.

Tots dos es miren i el món s'atura.
"Ai l'as si tingués un minut".
Per dir-li gràcies per les aventures,
per tot el camí que hem recorregut junts.

Però la cara que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge per l'ambigüitat.
I es que l'home n'hagués tingut prou
amb un gest, un somriure de complicitat.

Que no arribarà mai perquè hi ha un gaurdaespatlles,
que el paguen per això, que li fot una empenta i que cau en rodó.
Que queda estès a terra que es pensen que és boig.
"Oh, my god! Oh, my god! Oh, my god!".

L'home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema sent la seva veu.
Uns vianants intenten reanimar-lo. Entre dos l'agafen i el posen d'empeus.
L'home els hi diu que en Bruce Willis és un amic seu,
però ningú no se'l creu.

No tornaran

El meu cap, el meu cor,
s'aguanten d'un fil d'antics records.
El meu cor, el meu cap,
barrejats a dins del mateix sac.

Un grapat de raons
per a passar full a un dia nou.
Però de nou atrapat
creient millors sempre els temps passats.

La nit se m'escapa dins d'un bar,
no vull tornar a casa.
No tinc pressa per fer-me gran,
però no tornaran...

No tornaran moments que enyoro.
Tots aquells anys no tornaran.
Les busques del temps van endavant
Imponents, ja mai més tornaran.

El meu cap, el meu cor,
s'aguanten d'un fil d'antics records.
El meu cor, el meu cap,
barrejats a dins del mateix sac.

L'estiu plega veles per enguany.
La tardor no vol tardar.
El fred va glaçant el passat,
i no tornarà.

No tornaran moments que enyoro.
Tots aquells anys no tornaran.
Les busques del temps van endavant
imponents, ja mai més tornaran.

El fantasma del capità

Els trossets del Capità Poc, no els van poder trobar enlloc,
després de la immolació, només va quedar el seu mitjó.
Va fer un pet com un aglà i se'n va anar al més enllà,
però el seu esperit ja no creu en un Deu impostor

I el Capità ha tornat per beure's un Ballantine's,
I és que al cel no pot privar, no el deixen ni respirar.

I bevent ha recordat que ell estava enamorat,
però quan la va visitar, ella va morir d'infart.

I ara el Capità beu acompanyat
de l'amor del seu passat que el cor li ha destrossat.

El capità Poc

El Capità Poc no va poder trobar-se mai
tripulant, amb la seva brúixola genial.

Molts mars molts espais,
han vist els seus ull clars.
panxut i trempat, sempre amb el Ballantine's a la mà.

Estàs com un llum, tu si que vens fum,
et vas vendre la mà, per un dia clar.

I en un atac de serenor veu clar
que l'han enganyat,
però el Capità no pot plorar.

El Capità Poc s'ha immolat.
El Capità Poc s'ha immolat.

Estàs com un llum, tu sí que vens fum,
et vas vendre la mà, per un dia clar

Trepitja fort

En Roc tot just ha arribat a la vida,
no s'imagina quina una ha organitzat.

Al seu voltant tot ha canviat de mida,
passant pel prisma d'uns ulls enamorats.

El pare que se'l mira i al·lucina,
no és cap joguina, que és viu i és de veritat.
Quan està sol amb ell, que ningú el mira,
és quan barrina, qui sap si l'entendrà.
A tu, petit vailet,
t'ensenyaré més del que he après,
li diu cantant...

Trepitja fort, Roc,
sigues més valent del que he estat jo.
Dibuixa'ls-hi un somriure,
que ningú et podrà dir no.
Cavalcaràs la vida com un cavall de cartró.
Trepitja fort, Roc, trepitja fort.

En Roc és fort com el seu nom indica,
no hi ha fita on no hi pugui arribar.
La mare l'ha portat a la piscina,
ja la domina molt millor que en Tarzan.
A tu, petit vailet,
t'ensenyaré més del que he après,
li diu cantant...

Trepitja fort, Roc,
sigues més valent del que he estat jo.
Dibuixa'ls-hi un somriure,
que ningú et podrà dir no.
cavalcaràs la vida com un cavall de cartró.
Trepitja fort, Roc, trepitja fort.

El teu vehicle és
un cotxet sense retrocés,
Sempre endavant.

Trepitja fort, Roc,
sigues més valent del que he estat jo.
Dibuixa'ls-hi un somriure,
que ningú et podrà dir no.
Cavalcaràs la vida com un cavall de cartró.
Trepitja fort, Roc, trepitja fort.

Trepitja fort, Roc,
sigues tot allò que vulguis ser.
Serà advocat, artista, o potser seràs bomber.
Doblegaràs la vida com un vaixell de paper,
trepitja fort, Roc, trepitja fort...

El sol es pon

Quan em desperti et vindré a buscar,
la nit s'està fent molt llarga
però et vindré a buscar.

Espero que m'esperis, començo a caminar,
s'ajunten les coincidències,
en fila estan esperant,
per si de cas, oblido el que crec saber.

Si el sol es pon i no torna a sortir,
els teus ulls brillaran per mi.

Els carrers semblen deserts,
només la nit a la ciutat,
les meves pors m'acompanyen,
els meus dubtes van de la mà i discuteixen.

Si el sol es pon i no torna a sortir,
els teus ulls brillaran per mi.

La nit no ho posa fàcil, vull arribar
abans que el sol s'adormi
sobre el mar jo et vindré a buscar.

Si el sol es pon i no torna a sortir,
els teus ulls brillaran per mi.

Si el sol es pon i no torna a sortir,
la lluna m'il·luminarà el camí.

Camps de maduixes

No fa falta que tanquis amb clau cada porta,
som un àgil i experimentat acròbata.
No fa falta que encara me vulguis fer caure,
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades.
No fa falta que ataquis amb tantes respostes,
tenc preguntes per copar quatre segles d'escorça.
I és inútil que apaguis ses teves faroles,
sé trobar-te davall quinze sostres de roba.

De vegades me passa que te mir
i platges amb cocos que suren
i fons de corall i jardins.
De vegades me passa que t'estim
i veig un dia que comença
dins un camp de maduixes.

No fa falta que tanquis amb clau cada porta,
som un àgil i experimentat acròbata.
No fa falta que encara me vulguis fer caure,
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades.
I és inútil que apaguis ses teves faroles,
sé trobar-te davall quinze sostres de roba.

De vegades me passa que nedam
dins una piscina que vessa
de flam i iogurt natural.
De vegades me passa que becam
damunt una estora de dàtils
i climes de països portàtils.

De vegades me passa que te mir
i platges amb cocos que suren
i fons de corall i jardins.
De vegades me passa que t'estim
i veig un dia que comença
dins un camp de maduixes.

Ciència ficció

Una empresa japonesa,
té un prototip de màquina capaç
d'esborrar-te els records.
Jo vaig veure-hi la manera
i vaig escriure per participar
a les proves pilot.

M'ha vingut al cap mentre volava
un diumenge al llit
ens despertàvem
mirant-nos els peus,
comparant-nos els dits
i se m'ha escapat mitja rialla
ens he vist amb nens,
i amb tantes ganes.
Mai vam sospitar
que acabaríem així.

M'han posat en un hotel,
una suite descomunal
es veu Tòquio des d'el cel,
m'ha semblat un bon final.

Avui he fet una visita prèvia
i he vist les instal·lacions
m'han presentat els responsables
que són la creme de la creme
tot súper maco, reien molt
"arigató, arigató"
i el que m'ha fet de traductor
m'ha vist un pel acollonit
i ha dit "hi ha una part positiva"
Que, pelis discos llibres llocs,
que donarien molts per tornar a
viure'ls com el primer dia.

Però mirant els leds
i els elèctrodes
m'he vist panxa amunt
un llit amb rodes
mentre van passant
les llums d'un passadís
i he entès que demà
serà una altra vida
que viuré feliç,
una mentida
però per perdonar-te
calia arribar aquí.

Arribaré a l'aeroport,
no portaré cap record,
tu no em deixis preguntar
digues "hola, hem de marxar"
porta-ho tot al cotxe a punt,
fes-me cas, tots dos ben lluny.

Fugir, tornar a començar
en un poblet,
que tingui un nom que
no puguem ni pronunciar.

El blanc cel del nord

No ploren els dies, no ploren els nens
les bones persones se'n van cap al cel
blanc del nord.
On tots són bons i no es fan mal.
Els arbres no pensen, però jo penso en ells
i penso en el dia que me'n vagi cap al cel blanc del nord
on tots són bons i no es fan mal.

Polo de menta

A davant ca meva
hi ha un carrer ben aparcat,
una grua que li treu
tots es marrons en es veïnat,
una bixicleta
que la vaig agafar des fems,
té una roda blanca i negra
i n'Al Capone ja m'entén.
Cusen ses xarxes
en es sol es pescadors,
ja ho sabem, no els hi interessa
que els hi treguin Polaroyds,
sonen ses campanes
i es infants a vida i mort
se disputen sa pilota, you know,
juguen a futbol.
Vola bitxo raro perquè aquí ja no t'hi volen
ses madones policies quan espolsen ses garroves,
vola bitxo raro, més enllà de eses muntanyes
trobaràs o te faràs també un ca teva
per tu i per sa teva dona.

"Corte, Bombón mallorquín
què volueu: polo de llimona o polo de menta".

"Corte, Bombón mallorquín
què volueu: polo de llimona o polo de menta".

Ses falgueres, ses escales,
ses jugetes, ses baranes,
Burman Flash, el cel d'Agost
a sa parra hi veig un moix.
Sa pradina renta roba,
es pradí en es sol s'afaita,
dins un quarto a les fosques
hi ha es conco de Barcelona i
"Corte, Bombón mallorquín
què volueu: polo de llimona o polo de menta".

Es tramvia a sa plaça
un gelat de fresa i nata,
es canyissos, ses taronges,
es convent tot ple de monges.
Des pou s'aigua no és potable,
sa veïnada pensa i canta,
na Maire-Noël s'enyora,
des de França telefona.

Es canons de Navarone

Retumben a les fosques es canons de Navarone,
despatxa cara a cara Vito Corleone,
ell dóna sa vida i no la regala, però,
és sa llei ancestral de Sicília, lo dolent i lo bo.

Ells se dibuixaven sa ruta a una zona tosca i difícil,
homes que se feien preguntes.
Això era un serrant una post,
se feia sa casa sencera ell tot sol.

Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant.
Aiguamolls a terres tapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes.

Això era un clavant una post,
se feia sa casa de fusta de nord.
fondejant a dins sa badia
un vaixell contàiner de guerra,
ja comença a fer-se de dia,
contrallums a llevant.

S'horitzó d'anit va ser lila
i la mar una fulla de plata
que se feia grossa i petita,
contrallums a llevant.
Fondejant a dins sa badia
un vaixell contàiner de guerra,
ja comença a fer-se de dia,

Retumben a les fosques es canons de Navarone,
despatxa cara a cara Vito Corleone,
ell dóna sa vida i no la regala, però,
és sa llei ancestral de Sicília, lo dolent i lo bo.

L'affaire Sofia

Una parella lingüística,
una oportunitat
d'enterrar l'affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.

Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t'ensenyo, tu m'ensenyes
i ens ensenyem tots dos.


Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d'Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me'ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.

Vaig provar d'impressionar-la
fent un Google d'amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.

Tot mostrant-me l'erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m'ensenyis
a millorar el pronunciar”.

I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l'almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t'hi trobes no t'ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Em va preguntar en què creia
mentre s'empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:

“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
(Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós).

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l'ego de terra i ella es va posar a ballar.

I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d'Epicur em parlava.

Mentre pujàvem l'escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa't portar”.

I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.

I per un cop les paraules, l'exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.

Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l'etern retorn.

Ho farem tota la nit

Vine aquí, vine aquí,
que t'ho mereixes.
Baby, tu no saps qui sóc jo
tu no em coneixes.
Baby, tu cauràs tu cauràs,
ja estàs madura.
Corre, que al meu jaç trobaràs
trilita pura.
Trencarem el travesser
i les molles del somier.

Ho farem tota la nit!
triqui-triqui
ho farem tota la nit!
traca-traca
fins que perdis els sentit
txucu-txucu
fins que surti fum del llit
nyaca-nyaca.

Vine aquí i veuràs
com t'acontento
que avui no seran menys de vint
ja me la sento.
Baby, passa al llit, passa al llit,
que, si t'enganxo,
tindràs bacanal, descontrol
i xafarranxo.
Baby, tu al·lucinaràs
amorrada al matalàs.

Ho farem tota la nit!
triqui-triqui
ho farem tota la nit!
traca-traca
ho farem tota la nit!

Ui, ui, ui, ui!
Ho farem tota la nit!
Ai, ai, ai, ai!
però es que us ho creieu tot!
Txucu-txucu
només era una cançó!
Nyaca-nyaca
ho farem tota la nit!
Ah no, no, no, no!
fins que surti fum del llit!
Ah no, no, no, no!
però podem jugar al parxís...
Ah no, no, no, no!
o potser al Trivial Pursuit...
Ah no, no, no, no!
trencarem el travesser!
triqui-triqui!
i les molles de somier!
traca-traca!
Totes penseu el mateix
Ah sí, sí, sí, sí!
No veus que no ens pot ser bo!
Ah sí, sí, sí, sí!

Baby, tu al·lucinaràs!
Tingues compassió, que estic malaltó...
Amorrat al matalàs!
No fem disbarats, que no són edats!

Clint Eastwood

Qui dubta d'en Clint Eastwood
mirant el Gran Cañón del Colorado?
niguls allargassats i vermellosos,
i el cel se penja una estrella i se fa de nit,
i en Clint, només il·luminat per sa foganya,
s'encén es puret i guarda un secret,
i guisa un conillet a la llauna.

S'adorm, somia trens i mercaderia,
en indis cheyennes damunt una colina
a sa llum de sa lluna,
se desvetlla, s'aixeca, orina i no té son,
i pensa "vaquerada western, cabrons,
ja veureu quan s'inventin es cinema"
escura, adesa i tira per sa carretera cap a Denver.

I un home tot sol no sempre se basta,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?

i un home tot sol se tuda i se cansa,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?

Arriba, dos homes se li atraquen i l'investiguen,
volen saber on és en Morgan Freeman,
(que és es negre de Million Dollar Baby),
-Do you know?
-Maybe ...
dissimula, se'ls mira, desenfunda com un llamp
i els liquida, escup i se caga en sa seva vida,
sempre en es punt de mira des sèptim de cavalleria,
o de gringos foragidos,
o de xèrifs corruptes a cases de putes,
o de xinos drogaditos a Gran Torino.
-i Clint, què vols, encara ets en es segle XIX
fa un any que no te dutxes,
i això només son quatre casutxes de mort.

I un home tot sol no sempre se basta,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?
i un home tot sol se tuda i se cansa,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?
I un home tot sol s'avesa i se cuida,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?
i un home tot sol sopant a sa cuina,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?

L'horòscop

Llegint aquest diari ho veig clar.
Avui per fi es farà realitat.
Diu que els cranc tenim la lluna a favor,
que no dubti i provi sort amb l'amor.
Vindré amb un botó descordat
i el gest de qui sap el què es fa.

M'aixeco amb la mirada, tan entregada
i assajada en un mirall,
i amb la confiança que l'horòscop
avui l'encertarà.

Directe, entraré al teu despatx
"què et sembla si et convido a sopar?"

I acceptaràs.

Al veure'm la mirada, tan entregada
i assajada en un mirall,
i amb la confiança que l'horòscop
per fi l'encertarà.

I avui dormiré al teu costat.
No ho saps, però dormiré al teu costat.

1979

Amb por va deixar aquest món,
complint un acord pactat amb la mort:
viuria per tenir el nadó, omplir-lo a petons
i abraçar-lo suau i fort.

Per ell va cosir un llençol
que parla de contes de petits herois.
D'acord. Un pacte amb la mort,
arriba el moment de marxar amb el vent.
Que el sol em cuidi el petit
i la lluna aprengui aquella cançó de bressol
que cantaria jo per ell cada nit
però sé que està escrit.
D'acord.

Jo sóc el petit heroi que ha cuidat el sol
i dorm a la nit amb cançons de bressol.
I tinc un pacte amb el vent que em parla de tu
i em diu que estàs bé.
I sé que sents la cançó des d'aquell racó
on s'abracen la vida i la mort.

M'hauria agradat

M'hauria agradat viure en una masia
perduda entre alzines i pins vora el mar,
allà a l'Empordà, amb una barca petita per sortir a pescar.
M'hauria agradat.

M'hauria agradat que per aquella finestra
mai hagués pogut veure aquell cotxe daurat
frenar massa tard, o no trobar-me la mare, la nit de Nadal,
plorant d'amagat.

Però ningú em va avisar que es podia escriure una carta
com qui demana el menú per dinar.
Però ningú em va avisar i el cambrer no em fa cas
i tot sol, en silenci, m'acabo el meu plat.

M'hauria agradat que aquella promesa, d'amor i tendresa
no s'hagués transformat, després de tants anys,
en aquella carta distant, de comiat.
M'hauria agradat.

I m'hauria agradat poder ser a casa els vespres
tornant de la feina i dormir
quan el sol també ho fa.
M'hauria agradat.

Però suposo que això va com va,
i, com sempre, potser vaig fer tard,
i he de viure la vida
com qui encara somia
que potser s'acompleixi allò
que m'hauria agradat.
Però potser vaig fer tard.

Setze jutges

Setze togues clamen
un plat de bledes i un crostó
capalina, un parell d'escolps
no és el meu sant.
Sóc bord, sóc dat, no és el seu sant.
Ara va de va de vós, ara va de va de bes,
Ara va de Barrabàs, espantavelles.
Crits d'emoció, crits d'ànima en pena
risc de perdona-ho tot
de potestat.
Botxí de somnis ensinistrats.
sons en blanc.
El cor d'espines
Setze jutges mengen del jutjat
pengen del fetge.
rondinaires amb la llengua al cul
pengen del fetge
Comissaris, paparets d'estat,
pengen del fetge farts.
Dromedaris amb la gespa al nas
pengen del fetge
pengen del fetge farts.
T'humiliaran, t'esfipiaran
fent la viu viu per vestir sants.
T'engarjolaran, et desterraran
malgrat encara pengen farts.
Sóc bord, sóc dat, sóc curt, carallut,
gamarús, talòs de mena.
Ara va de va de vós, ara va de va de bes,
Ara va de Barrabàs, espantavelles.
Rics, crits i trons
ric en cel de fang
rics de cotó
de Can Pistraus.
Urticària confiscada
uns quants voltants com quadrats
clandestines són...
Setze jutges mengen del jutjat
pengen del fetge.
rondinaires amb la llengua al cul
pengen del fetge
Setze jutges mengen del jutjat
pengen del fetge.
rondinaires amb la llengua al cul
pengen del fetge
Comissaris, paparets d'estat,
pengen del fetge farts.
Dromedaris amb la gespa al nas
pengen del fetge
pengen del fetge farts.
farts, farts.
Rics, crits i trons.

Només una cançó

Amb una cançó
No n'hi ha prou per canviar el món
Però et pot encendre el cor
Amb una cançó
Vam aprendre a ser com som
Sempre pendents
D'una il·lusió

Una cançó
És suficient per parar el temps
Una cançó d'amor
Va ser una cançó
Que un dia ens va canviar la sort
Cap a un camí sense retorn
Rera d'una melodia i uns acords

Cauen les estrelles
Sobre els vells amants
Volen amb les cendres
El vent sap a on van

Amb uns vells acords
Vam tornar a fer brillar el sol
En un camí sense retorn
Rera d'una melodia, una il·lusió

Hem caigut molts cops a terra
Hem tocat sovint el cel

Amb una cançó
Pots despertar dels teus malsons
Si pots cantar ben fort

Amb una cançó
Ens vam salvar de perdre el nord
En un camí sense retorn
Rera d'una melodia i uns acords

Trenca les cadenes
Mira més enllà
Lliure per la terra
L'horitzó a les mans

Amb una il·lusió
És senzill fer una cançó
Per caminar i no tenir por
Darrera d'una melodia i uns acords

El senyor Sommer i l'ós polar

Massa vegades s'ha fet gran
sopant tot sol al menjador,
sense un pastís o una cançó
o un dibuix molt senzill
dels que feia el seu fill.

El fred del llac se'l va quedar
i viu tancat en el passat.
Però hi ha un moment durant la nit
que torna a veure el petit
i somriu feliç.

Somniant que és un ós polar amb anorac
i quatre peixos lligats a un cinturó daurat.
I ell surt nedant de dins el llac
i fan titelles i parlen com parlen els grans.

Se'n va la calma i ve la tempesta
i en obrir els ulls torna el malson.
I amb el regust sota la llengua decideix
que no vol tornar a despertar.

La silueta davant del llac.
Calçat amb botes, barret al cap.
Es va endinsant sense dubtar.
Es va enfonsant sense nedar.
Tampoc ningú no el ve a frenar.
Tampoc ningú mai ho sabrà.
Ja no se'l veu i aquell barret
sura tot sol cap al sud-est.

I ara és un ós polar amb anorac
i quatre peixos lligats a un cinturó daurat.
I ell surt nedant de dins el llac
i fan titelles i parlen com feien abans.

Més que la meva sang

Més que la meva sang,
més que tot l'or d'un banc,
més que saber cridar,
més que poder plorar.
Tu ets molt més important.

Més que poder somiar,
més que saber oblidar.
No canviaria res per poder despertar,
i que m'estiguis mirant.

No, no, no tinguis por,
desitjar-me no és dolent.
No cal que diguis res,
que el què vulguis ja ho faré... jo ho sé!

Més que la meva sang,
més que poder saber
el que hi ha al més enllà,
doncs no m'importa gens.

El que passi demà,
si et tinc al meu davant,
res no m'importarà.

I és que la veritat,
que mai no existirà,
no m'importa ja tant
com tenir-te al costat.

Mai vaig saber esperar,
i és que no em sé aguantar.
Si tu vols i jo vull no has de fer-me patir,
no ho deixem refredar.

No, no, no tinguis por,
desitjar-me no és dolent.
No cal que diguis res,
que el què vulguis ja ho faré... jo ho sé!

Més que tot l'or d'un banc,
més que mai fer-me gran,
més que poder saber qui seré d'aquí uns anys.
Més que no saber odiar,
perquè com estimar
tu ja m'ho has ensenyat.

Més que la meva sang,
més que poder saber
el que hi ha al més enllà,
doncs no m'importa gens.

El que passi demà,
si et tinc al meu davant,
res no m'importarà

No, no, no tinguis por,
desitjar-me no és dolent.
No cal que diguis res,
que el què vulguis ja ho faré... jo ho sé!

Més que la meva sang,
més que poder saber
el que hi ha al més enllà,
doncs no m'importa gens.

El que passi demà,
si et tinc al meu davant,
res no m'importarà

Més que tot l'or d'un banc,
més que mai fer-me gran,
més que poder saber qui seré d'aquí uns anys.
Més que no saber odiar,
perquè com estimar
tu ja m'ho has ensenyat.

Més que la meva sang,
més que poder saber
el que hi ha al més enllà,
doncs no m'importa gens.

El que passi demà,
si et tinc al meu davant,
res no m'importarà

La balanguera

La balanguera, misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com un parca bé cavil·la,
teixint la tela per a demà...

La balanguera fila, fila...
La balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila...
La balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va...

La balanguera fila, fila...
La balanguera filarà...

No he nascut per militar

Ja no sé quants dies fa que estic així
callant la veu, les mans al cap, he de dormir
Oh, les nits que mai s'acaben
Els dies són més curts
quan estic tancat a casa
sense projectes, sense tu.

El meu pols, com una espasa
va tallant el meu passat
he quedat descalç com únic futur
no em veig en els miralls.

I m'han quedat els ulls en blanc de soledat
sóc un covard però avui tindré cor de soldat.

Oh, els matins que mai s'acaben
de nits pensaré en tu
quan estigui lluny de casa
sense projectes, sense tu.
Canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell.
Em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell.

No em pegui, no he nascut per militar.
no em pegui, no vull anar a fer el soldat.

Declaració de principis

Ho he fet tants cops
malament.

Ho he fet tants cops
malament.

Ho he fet tants cops
que al final
no sé si faig mal.

I el cotxe va
a poc a poc.

El cotxe va
a poc a poc.

El cotxe va
però jo
jo ja m'he estimbat.

I fer l'amor
costa molt.

I fer l'amor
costa molt.

I fer l'amor
costa molt si vull fer-ho amb tu.

Twist and shout ooooooh twist and shout.
Les ratlles del banyador,
les ratlles del banyador
són com tu i jo.
Cada un
cada un d'un color.

I ens anem drogant
tant en tant.

Ens anem drogant
tant en tant.

I ens droguem tant
que al final ja no se'ns fa estrany.

Twist and shout ooooooh twist and shout.

I un regal
per Nadal.

I un regal
per Nadal.

I un regal per Nadal
i ja ets normal.

I cantem tan
malament.

I cantem tan
malament.

Però cantem tant
que al final
ens queda normal.

I ningú creu en tu
només tu.

I ningú creu en tu
només tu.
I ningú creu en tu
només tu.
I ningú creu en tu
només tu.

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Ei, que surt el sol

M'aturen els mossos i em treuen tres punts
pugem a un taxi i ens vol estafar
però m'és igual, avui estic de bon humor

Arribem a casa i escoltem The Cure
la cançó de l'aranya que em feia por de petit
Caminem de quatre grapes a les sis del matí
com si el pis fos la sabana i nosaltres
gaseles i felins

Ei estira't aquí que surt el sol i no vull dormir.

It's been a hard night's day and I been drinking like a sponge
t's been a hard night's day we should be sleeping like dogs
but when I get home to you, tell me baby what we're gonna do
that make us feel all right, all right

Ei estira't aquí que surt el sol i no vull dormir.

Ara que tinc vint anys

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en Déu...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
ara que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Caramelles

Jo feia caramelles els diumenges al migdia
a Can Bellit la mestra ens deia que ens poséssim rectes com penjant d'un fil
Els dilluns de Pasqua els nens amb barretina i faixa,
les nenes de pubilles, cantàvem per les places i els carrers.

I a mesura que creixíem les hormones s'excitaven
més cremats que una bengala
confoníem rebel·lia amb distorsió
i amb quatre quintes ens crèiem els més "punkis"
i els més durs de la comarca
tot i que érem els més dolents de tots.

Jo volia cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.

La post-adolescència ens atrapà en el mestissatge
i amb més voluntat que traça
ens atrevíem a mesclar tots els estils
i amb la innocència pròpia del autodidactes vam cometre mil errades
i d'alguna en vam aprendre la lliçó.

Jo volia cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.

Cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.

Caramelles i sardanes, borratxeres i guitarres
els anys posen a prova el nostre afany
però mentre no ens fallin les cames, seguirem cantant amb ganes
ja que és això el que ens fa tirar endavant.

Caramelles i sardanes, borratxeres i guitarres
els anys posen a prova el nostre afany
però mentre no ens fallin les cames, seguirem cantant amb ganes
ja que és això el que ens fa tirar endavant.

Jo sols volia cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.

Cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.
on l'únic que m'importa és el present.
...l'únic que m'importa és el present.
Sí!

Els teus ulls glaucs

Podré excusar-me per parlar
potser de coses sense seny
que em faran mal
si sóc estrany, noi sense fons
o simplement sóc diferent
diguem-ho tu
no són raons prou consistents
jo crec que no, no ens coneixem

Faig cas al cel
o als teus ulls glaucs
que em fan pensar
com sortiré de la foscor

Pot passar el temps i anar perdent
la timidesa del principiant
que puc ser jo
he vist miralls que es van cansant
a poc a poc els meus consells
a mi mateix
s'ha reflexat un llarg camí
sense final, que és el destí

L'han fabricat
els teus ulls glaucs
reflexant la solitud
que he recobert
parlant del temps

Despullant els colors
parlarem de foscors
obrirem un camí
sense oblidar
els teus ulls glaucs
els teus ulls glaucs
els teus ulls glaucs
passa el temps,
però no canviïs el color
dels teus ulls glaucs