Paraules d'amor

Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món, llavors
quan en la llar cremaven
només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Un indret privilegiat

Visc a un indret privilegiat,
Fora del món civilitzat
De la muntanya fins al mar,
Per tot arreu n'hi ha un grapat
Ple de camins i rierols
Que es petonegen amb el bosc
Fem del moment un festival,
A l'aire lliure o al corral
A l'escola es distreuen en un pati gegant,
La gent gran ho fa al mercat
Són les coses que ens fan viure la vida plenament

Dona, tu ja m'entens que som de poble
Home, tu ja m'entens que som de poble

Records d'infància dibuixats
A cada paret del veïnat
Anant amb bici amunt i avall
Jugant a fet i amagar

El diumenge, un dia esplèndid per anar a passejar
Amb família a la font gran
Són les coses que ens aporten un aire diferent

Dona, tu ja m'entens que som de poble
Home, tu ja m'entens que som de poble

Arriba la festa local
Hi ha gent al carrer principal
Els amics quedarem al bar
Parlarem de la nit abans

Dona, tu ja m'entens que som de poble
Home, tu ja m'entens que som de poble

El meu vaixell

No hi ets,
i no hi ha res.
Només records
teus dalt del cel.
Jo navego
agafat al timó,
dins d'un mar
que s'ha fet dels meus plors.
Vaig viatjant
a dalt del meu vaixell,
ell aguanta els cops que fa el vent,
quan bufa del nord.
Hi ha tormenta,
el mar està embogit.
Criden les veles,
se'm menja la nit.
Jo tremolo,
no sé navegar.
L'horitzó és la meva presó.
Però segueixo dempeus
a dalt del meu vaixell.
Ell aguanta els cops que fa el vent
quan bufa del nord.
I em portarà cap a un altre port.
I després, després de tot,
quan surti el sol
i es calmi el cel,
i vegi gavines volar
se m'emporten mar enllà,
i hi ha el teu rostre a l'horitzó,
i un silenci em farà callar,
m'adonaré que encara queden
molts mars per travessar.
Jo i el meu vaixell,
sort que aguanta
els cops que fa el vent
quan bufa del nord.
I em portarà
cap a un altre port.

Boomerang

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir “nens, esteu morenos”, i va dir “almenys, heu crescut un pam”.
I l'Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure's del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l'aire, vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.
I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu 'nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se'n fotien des del banc,
fins que avorrit d'aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,
“deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!”.
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l'’Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va fer mal
veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.
Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l'Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d'Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m'esforçaré i una cosa m'abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d'acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d'hora, només queda una veritat:
El boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d'un professional.

Louisiana o els camps de cotó

Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.

Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s'hi va acabar quedant.

Que és des d'aquí, des d'on escriu.

Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
Que li fa pensar en algú…

Ha estimat noies i dones.
Diu que més d'una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t'ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé.

Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.

Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s'anirà posant a lloc.

Diu que des del porxo veu un cel que no te l'acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s'hi hagi de ser, hi serà.

Diu que un dia hi hem d'anar, que l'avisem amb temps, però que té llits de sobres.

Final feliç

Ell va dir piscines, ella trampolins.
Ell va dir planetes, ella va dir 'quins?'
I quina pena es desencís, que rotunda i que valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Ell va dir quimonos, ella maniquís.
Ell va dir tigressa, ella colibrís.
I quina pena es desencís, que dolenta i que dolent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Ell va dir llimones, ella va dir groc.
Ell va dir pintura, ella va dir pot.
I quina pena es desencís, que dolenta i que dolent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

I quina pena es desencís, que rotunda i que valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Els vespres verds

Soc aquí per trobar la manera
d'entendre que diu la cançó
que em te captivat des de la primera impressió.

Quatre o cinc nits que no hi erets
i jo buscava una altre peto,
en volia robar un altre.
No s'ha dit des de la primera impressió.

Càlids vespres verds,
grocs ho trobes
blaus ho perds,
taronges respostes
la vida mai nostre
embriagadors els vins,
que bevem quan fugim
de la primera impressió

Càlids vespres verds,
grocs ho trobes
blaus ho perds,
taronges respostes
la vida mai nostre
embriagadors els vins,
que bevem quan fugim
de la primera impressió

On ets el meu amor? On ets el meu amor? On s'ha ficat?
On es el meu amor? On s'ha ficat? On s'ha ficat?

Trenco una branca

Trenco una branca, res ja no m'espanta
Surto de la casa, l'estructura ja no aguanta
Ets tu qui m'ha penjat aquí dalt
Ara no em deixis caure
Com a un animal.
M'és tan indiferent el què passa dintre les llars
Quan obres la tanca
Quan tanques les mans

I de taules plenes de menjar
Plenes de famílies que no paren de parlar
I de taules plenes de menjar
Plenes d'alegries i coses per celebrar

Llenço una llança i m'omplo de confiança
Entro dins la casa i només queda l'esperança
Ets tu qui m'ha penjat aquí dalt
Ara no em deixis caure
Com a un animal.
M'és tan indiferent el què passa dintre les llars
Quan obres la tanca
Quan tanques les mans

I de taules plenes de menjar
Plenes de famílies que no paren de parlar
I de taules plenes de menjar
Plenes d'alegries i coses per celebrar

Aniversari

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
s tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Herois

Somiar que és veritat
Que tot és dibuixat
Que no hi ha temps ni espai
Somiar tots els somnis fent-se realitat
Somiar que dormim enlloc de treballar
Que els herois tornaran
per salvar el món
Somiar un món més lent
Somiar que tenim tants destins com vulguem
Somiar que ets aquí al meu costat
Que podem tornar enrere i rebobinar

Que els herois tornaran
per sempre més

I els herois silenciats restaran un cop més
amb dubtes, cansats i latents

Un tros de fang

Tu no saps com em fas sentir
com un ninot vora la caixa,
tant petit, insignificant.
A les teves mans, un tros de fang.
Tu no saps com em fas sentir
com un idiota, que compta el temps perdut
entre un ja ens veurem i un avui no puc.
Tu no saps reconèixer en mi,
aquest ninot et sembla una llauna,
jo m'arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t'amarga,
i per allargar la tonteria que ens cremava
vull estar ofegant-me

Tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir...

Astronauta rimador

Cafeïna, droga dura, droga fina,
control, bumetres de colors,
pressions, nivells d'oli, benzina,
èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid,
i no descanses astre incombustible?
Déu de s'univers, no me diguis que me deixes
aquí tirat i aquí tirat.
De vacances pagades, anar a fer feina a sa galàxia cinc
d'un sistema podrit d'agències de viatges,
de putes i fulanes, te cagues, de guarres?
Me mor de ganes.
Som s'astronauta rimador,
que rima i que se caga si fallen es motors.
Som s'atronauta noranta
i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Un dia assolellat partim estacions espacials,
monitors, cronòmetres,
compte enrere fins a nou, qui marca sa marca,
qui dóna el sus i partim com un coet.
Camins que se tanquen i parets, bistecs,
cordon blues, piteres de pollastre,
i una merda, puré de proteïna i cafeïna,
què és un droga dura i que és una droga fina.
9876543210, ignició!
Controla!, que un led vermell s'encén.
Controla!, que un led vermell s'encén.
I preparant es viatge a Saturn he trobat una revista
que duia una entrevista amb fotos a sa lluna.
Jo i en Simó científics astronautes
dedicàvem ses paraules a una reportera veterana,
bloc i gravadora.
I què passa! Sa pena m'ha deixat
fet una puta braga i me costa partir,
i dir adéu a germans i germanes, adéu a tots.
Leds vermells m'enrevolten, controlen cada peça
d'un transbordador filigrana i no fallen,
o gairebé no fallen, ses màquines perfectes Macintosh.
Sa finestra, estrelles que se precipiten,
iogurts de merda seca,
s'univers desconegut és una cadena d'esdeveniments
que ens afecten més o menys.
I es xofer des vehicle lunar discuteix amb un turista
que no sap que realment és un artista assegut a un volant,
que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat.
Sa cuina se posa a mil i es menjador se peta
i es xeff que se queixa que no hi ha carn, ni peix,
ni olles netes: peroles militars rovellades
i es mosso de sa cuina és nou.
Ningú li ha explicat ni què ha de fer
i ses bosses de fems son allà
i ningú les tirarà o què?
Que això pareix un niu de rates i no una cuina,
que si ve un inspector de sanitat
fotrà un multa i xaparà el negoci.
Que m'és igual que jo només ho dic,
senyora, com se pot imaginar tot això
a jo me sua soberanament la polla.
I que anava a dir ...
Som s'astronauta rimador,
que rima i que se caga si fallen es motors.
Som s'astronauta noranta
i tenc un paper mater i un rotllo de paper de vàter.
Sinapsi, lliure pensament, drogodependència,
farmàcia, creu rotja, creu verda,
semàfor no t'assustis, company de carretera,
amic per sempre més.

Wa yeah!

Jo cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.

Jo cant es cafè i sa galleta,
quan dius tu podries ser meu,
què sexy, que dolça i que freda,
wa yeah!

Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un bidet,
cosmètics i Margaret Astor
ja sé com s'escriu Juliette.

Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també,
un llapis d'Ikea, un pistatxo,
wa yeah!

Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espenyat,
per exemple dormits ...

Jo cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.

Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré,
calàpets, nenúfars, princeses,
wa yeah!

Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espenyat,
per exemple dormits ...

Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espenyat,
per exemple dormits...

Alegria

Cau es sol de s'horabaixa
dins s'horitzó
damunt sa mar arrissada es avions.

Cau es sol de s'horabaixa
vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.

Es penya-segat
i una pluja suau
de pols estel·lar.

Cau es sol de s'horabaixa
i plàcidament,
sa gent de dutxa i omple es carrers.

Cau es sol de s'horabaixa
dins es meu cor,
tothom s'estima i jo estim tothom.

Falla sa corrent
ses fireres no
vendran cacauets.

I alegria,
ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben
i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.

I alegria,
ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen
i deixen un crater
per sempre dins sa meva vida.

I alegria.
Cau es sol de s'horabaixa
dis s'horitzó
damunt sa mar arrissada es avions.

Cau es sol de s'horabaixa
vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.

Es municipals, és evident,
fan aparcar bé sa gent.

I alegria,
ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben
i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.

I alegria,
ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen
i deixen un crater
per sempre dins sa meva vida.

I alegria,
ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben
i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.

Batiscafo Katiuscas

Batiscafo monoplaça,
es teu focus a s'abisme
de ses aigües insondables
només tu les averigües.

Batiscafo socialista
redactant informe tràgic,
camarada, maquinista
a institut oceanogràfic.

Batiscafo solitari
dus un ruting planetari.

Retxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,
que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina
i cantes ses balenes a 30.000 quilòmetres d'aquí.

Retxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,
que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina
i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

Batiscafo socialista
redactant informe tràgic,
catedràtic Yuri Puscas
a institut oceanogràfic.

Batiscafo katiuscas
fas un atles visionari.

Retxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,
que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina
i cantes ses balenes a 30.000 quilòmetres d'aquí.

Retxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,
que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina
i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

Alpinistes-samurais

Un cigarro, un tallat,
no són temes de gran densitat, giren es ventiladors.
Una falta personal, tantes baixes en es meu sofà,
mil cent-cinquanta condons.
Alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar.
Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d´acabar.
Un principi d'estació, de cabines per telefonar,
s xerrava amb es contestador.
Un indici de final, previsions males de calcular.
Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d´acabar.

I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,
i un pern de satèl·lit travessa paisatges
i capses de retoladors.
Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,
ses albes vesteixen sa pura matèria
des gremi de sa construcció.

Una foto, manantials, aumentam es nivell d'expulsions,
beus aigua des meus grifons.
Alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar.
Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d´acabar.

I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,
i un pern de satèl·lit travessa paisatges
i capses de retoladors.
Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,
ses albes vesteixen sa pura matèria
des gremi de sa construcció.

Un principi d'estació, de cabines per telefonar,
xerrava amb es contestador.

Tots es motors

Encara no m'ho crec
i ja torn a ser a un satèl·lit
que fa voltes en línia recta.
T'has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba
i s'anestèsia, i he plorat.
Necessit un centre de gravetat,
necessit un atles d'espirals
que me dugui a conèixer i a tancar
una fonoteca d'auriculars.
I que sonin tots es motors
d'impossibles aviadors,
que te duguin a comprovar
Encara no m'ho crec
i ja torn a ser a un satèl·lit
que fa voltes en línia recta.
T'has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba
i s'anestèsia, i he plorat.
Necessit un centre de gravetat,
necessit un atles d'espirals
que me dugui a conèixer i a tancar
una fonoteca d'auriculars.
I que sonin tots es motors
d'impossibles aviadors,
que te duguin a comprovar
que es teus somnis són africans.

Mos estimàvem,
mos destrossàvem mútuament ses vides,
mos acabàvem, mos fèiem companyia,
mos caducàvem, mos dedicàvem
quasi sempre es dies,
mos sexuàvem, mos gastronomíem.
Que s'encenguin es aspersors,
que mos reguin tots es codonys,
que no sé si s'han de regar,
perquè jo som més de la mar.
que es teus somnis són africans.

Mos estimàvem,
mos destrossàvem mútuament ses vides,
mos acabàvem, mos fèiem companyia,
mos caducàvem, mos dedicàvem
quasi sempre es dies,
mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Que s'encenguin es aspersors,
que mos reguin tots es codonys,
que no sé si s'han de regar,
perquè jo som més de la mar.

Robot

Diga'm què penses es vespres
quan es mecànic t'apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.
Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d'uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d'aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s'electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s'amistat.

Diga'm què penses es vespres
quan es mecànic t'apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d'una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d'hexura tan feo.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d'aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s'electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s'amistat.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d'aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s'electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s'amistat.

Armando Rampas

Un cel tan diferent del que hi ha damunt ca meva
és tot un alicient per deixar-se caure a Formentera.
Planeta blau i blanc, adéu des d'allà dalt,
demà respiraré èter gasificat.
I s'hotel-transbordador és al·lucinant,
i es curset de cosmonauta m'ha encantat.
Comandant Armando Rampas,
no te follis ses hostesses una darrera s'altra,
i comandant, no m'involucris
què un turista és humanista i no un pirata.

Comandant Armando Rampas,
no te follis ses hostesses una darrera s'altra,
i comandant, no m'abandonis amb es teu paracaigudes,
mal te matis, incinerador des arbres, violador de ses altures.

Bamboo

Fumen es pescadors,
blanca es sa platja africana
i un tauronet petit
neda amb sa taurona mare.
Mamà, avui m'he clavat
un fil de coco dins un ull.
Mamà, qui som?,
es papà diu que som es seu tigreton.

Bamboo, ets tu,
aigua de fruites, tiramissú,
bamboo, ets tu ...

Criden es pescadors,
rotja es sa platja africana
i un tauronet petit
sopa amb son pare i sa mare.

Mamà, avui m'he clavat
un fil de coco dins un ull.
Mamà, que no,
es papà diu que som es seu airgam-boy.

Bamboo, ets tu,
canya de sucre, mousse de iogurt.
Bamboo, ets tu ...

Bamboo, ets tu,
aigua de fruites, tiramissú,
bamboo, ets tu ...

Bamboo, ets tu,
canya de sucre, mousse de iogurt.
Bamboo, ets tu ...

Vos estim a tots igual

Tenc un zoo dins ca meva,
ses lleones se jalen sa penya,
ses goril·les mengen herba, realment són bones ties.
I ses àguiles marines són més putes que ses gallines,
sa gallina diu que no, que és més puta es gorrió.
Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,
perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.
I es canaris sedentaris tornen locos dins sa gàbia,
i ses guàtleres, què bones, sempre n'he de dur de noves.
I es mussol sap metafísica i sa física no falla,
què difícil separar ses coales des coals!

Des meus vidres entelats, des meu cel insuficient,
de carrers abandonats, d'arbres tan indiferents.
Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,
perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.

Ses mones en es arbres mengen plàtans de Canàries,
ses cotorres discuteixen, es mussol fa tres capades.
I de serps no en vull ni veure que m'espanten ses clientes,
unes nines que se pensen que la verge nom Esteve.

Perquè sou irracionals, perquè sou elementals,
perquè sou de mar i cel i terrestres com es fang.
Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,
perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.

Vitamina sol

Un dia que te sobren vitamines,
sa casa i sa teulada tan intenses,
l'al·lota s'entretén amb una planta
i deixa sa terrassa com sa Terra.

Canvies s'aigua de sa cadernera
i bufes perquè volin ses clovelles
i deixes que una verge primavera inundi
tots es metres cúbics que has pagat amb sa hipoteca.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec que això és més un vals,
redunden aquestes paraules
damunt tot lo que hem fornicat.

Les quatre i es carrer se posa en marxa,
s'estressen que fan tard les dependentes
i baixes que tens hora a en Buades,
li diràs que en es costat el 3 i que a damunt es 4.
I escures una cuina de tres dies
i agranes passadissos de cent metres
i gastes mil durets en es Caprabo
i deixes sa gelera més decenta.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec que això és més un vals,
redunden aquestes paraules
damunt tot lo que hem fornicat.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec que això és més un vals,
t'ho dic perquè no em vull fer hippie
t'ho dic perquè ja tenc una edat.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec que això és més un vals,
redunden aquestes paraules
damunt tot lo que hem fornicat.

Dins aquest iglú

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Mecanismes

He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigües esqueixat,
tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen enterra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà,
tots es mecanismes.

I plou un dia normal,
sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigües espenyat,
tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i com un insecte ferit,
dins s'herba per sempre aturats,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes...

Jo diria "cine"

Jo diria "cine" si tengués Abril,
Jo diria "amor" si tengués es ossos,
Jo diria "cossos", jo diria "moixos",
Jo diria "Klimt", jo diria "Pollock".
Només una cosa important:
T'estim com un loco i m'aguant.
Jo diria "no" perquè tenc un dubte,
Jo diria "fàcil" perquè és molt difícil,
Jo diria "míssil", jo diria "London",
Jo diria Helsinki, jo diria "Boston".
Només una cosa important:
T'estim com un loco i m'aguant,
Només una cosa important:
T'estim com un loco i m'aguant.

Les fulles fan d'ocells

Les fulles fan d'ocells
Quan volen amb el vent
I el vent bufa valent,
Les fulles fan d'ocells.
Preguntem que se sent
I respondre impacient,
Jo sé que tu m'entens
Les fulles fan d'ocells.
Les fulles fan d'ocells
Quan volen amb el vent
I el vent bufa valent,
Les fulles fan d'ocells.
Aviat vindrà el bon temps
I llençarem els rems,
Demà estarem contents
Les fulles fan d'ocells.

Plou

Cada tro, cada llamp fa més llum i crec sona més alt
Fa tres dies que no fem el sopar
Crec que estic aprimant-me

Fa molt vent i al carrer
La gent s'amaga dins els establiments
La persiana s'ha tornat a encallar
Això és un desastre

Uh ara es fa d'hora més fosc
Tot canviarà de color
Començant per la cara

Uh ja és aquí
Ja ha arribat el fred
Uh crec que avui
Soparem galets

Uh ara es fa d'hora més fosc
Tot canviarà de color
Començant per la cara

Uh és el final de l'estiu
On tota cuca hi viu
Com deia la iaia

Uh ara es fa d'hora més fosc
Tot canviarà de color
I ja hem tret les mantes

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Escolta-ho en el vent

Per quants camins l'home haurà de passar
abans que arribi a ser algú.
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja segur.
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts.
Això amic meu només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.
Quantes vegades podrem mirar amunt
abans d'arribar a veure el cel.
Quantes orelles haurem de tenir
per sentir com ploren arreu.
Quantes morts més ens caldran, amic meu ....
Per saber que mort massa gent.

Això amic meu només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants anys podrà una muntanya existir
abans que l'ensorri la mar.
Quant temps la gent haurà de seguir
per guanyar-se la llibertat.
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens n'hem adonat.

Això amic meu només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Viure sense tu

Dolça besada té gust que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.