Fills de la mateixa mare

Cremem la casa del veí,
menystenim allò que pensa quan no entenem què diu.
Robem el foc, el pa i el vi
fins i tot quan no ens fa falta, amb un posat altiu.

Per què no atansem la mà
i desfem el temible puny de guerra?
Per què no ens mirem als ulls,
fem enrere pors i orgulls,
i escoltem la veu de l'altre?
Per què no sabem lluitar
amb l'astúcia d'un ancià
contra allò que ara ens separa?

Som fills de la mateixa mare,
som germans amb la mateixa sang.
I aquest sol, que ens il·lumina i que ens iguala,
que ens alimenta i que ens empara, surt per tots.

Mireu, el riu és ple de fang
i fumegen aquells boscos on jugàvem tant.

Per què no hem sabut parar
si al final eren tot derrotes?
On són ara els vencedors
si el present és espinós
i tot sembla irrespirable?
Ningú podrà sortir a guanyar,
ni el poble ni el tirà,
quan la Història ens interrogui. No!

Som fills de la mateixa mare,
som germans amb la mateixa sang.
I aquest sol, que ens il·lumina i que ens iguala,
que ens alimenta i que ens empara, surt per tots.

Un puntet de tons blavosos
on s'ha escrit cada lletra de la Història.
Tot allò que hem conegut, el que hem estat i el que hem viscut,
suspès en el no-res
com un granet de pols.