Avui ho he vist

Avui ha començat el nostre final,
potser ho aguantarem uns anys més.

Avui, sopàvem, menjàvem les croquetes de pollastre que
a la Bruna li agraden tant i ella dormia.
I tu parlaves de la gent que fa les coses sense pensar i
els destrossaves sense pietat, rient tant dolçament,
per què ens hem fet tant grans?

Ja no et llegia igual d'horitzontal i les paraules rebotaven
cinc mil·límetres abans.
I els ulls, que miraven cansats, atravessaven el teu cos
buscant el buit darrere teu, un buit que buit com és,
també és ple de futur.
I avui ho he vist, avui ho he vist tant clar.

Avui ho he vist tant clar.
Els ossos, els gestos, la forma d'estimar i les dents tant
separades que hi podria passar un any.
Ja no ho trobava especial tot fet a mida tot quadrat
per a que em sentís l'home de l'any.
Però ara tot és tou, tot és artificial. Avui ho he vist, avui ho....

Adéu

Adéu, adéu, adéu i bon camí
Adéu, adéu, adéu i bona sort

Només et vull agrair
Tot el temps que hem estat junts
Crec que si has estat a gust
Ho podríem repetir...
I si un dia pot ser, potser
És millor no dir
Massa fort

Adéu, adéu, adéu i bon camí
Adéu, adéu, adéu i bona sort
Pensa que voldria que estigueres amb mi sempre
Però entén que tot principi té un final
Pensa que voldria que dugueres amb tu sempre
El record d'aquestes hores que se'n van

Ara que ens diem adéu
I ens mirem de front a front
Crec que seria més just
No prometre'ns ara res
I si un dia pot ser, potser
És millor no dir
Massa fort

Adéu, adéu, adéu i bon camí
Adéu, adéu, adéu i bona sort
Pensa que estaria ací per tu fins a trenc d'alba
Però no vull apartar-te del camí
Pensa que l'únic que em salva és notar que em notes
I buidar-me per omplir-me sols de tu.

Llegeixo

Si llegeixo la història del Barça,
si llegeixo "Els pilars de la terra",
si llegeixo el xampú de la dutxa, no fa mal.

Si llegeixo un tractat d'harmonia,
si llegeixo el diari del dia,
si llegeixo històries antigues, no fan mal.

Si llegeixo, llegeixo, llegeixo,
i no penso, no penso, no penso,
no penso llavors no existeixo.

Si llegeixo cara boca terrosa,
amagat sense fer gens de nosa,
com si no anés amb mi aquest cosa, no fa mal.

Perquè no m'interessa què diuen,
perquè no vull sentir com se'n riuen,
perquè el món aquell on ells viuen fa mal.

Si llegeixo, llegeixo, llegeixo,
i no penso, no penso, no penso,
no penso llavors no existeixo.

Tira'm a terra, clava'm l'espasa, pica la pedra, deixa'm sense aire.
Digue'm imbècil sense respecte, insulta'm i crida'm, abraça'm i apreta'm!

Si llegeixo la història de xina,
o el prospecte de la medicina,
o novel·les de roses i espines, no fan mal.

Si llegeixo cara boca terrosa,
amagat sense fer gens de nosa,
com si no anés amb mi aquest cosa, no fa mal.

Arraulit com si fos una pedra,
amagat perquè no hi ha manera,
emprenyat i tu que et desesperes, i et faig mal!
Jo ja se que no reacciono,
que no resolc cap problema,
però tampoc en creo!

Tira'm a terra, clava'm l'espasa, pica la pedra , deixa'm sense aire.
Digue'm imbècil, sense respecte, insulta'm i crida'm, abraça'm i apreta'm!

Tira'm a terra, clava'm l'espasa, pica la pedra , deixa'm sense aire.
Digue'm imbècil, sense respecte, insulta'm i crida'm, abraça'm i apreta'm!

Vent i ganivet

Tot va començar amb els llençols cremats al sol
i els nens trencant la son de hollywood.

El carrer, de nit, va quedar tant lluent
i les banderes van esclatar amb mil colors diferents.

I a dalt en els balcons,
guspires a les mans
il·luminen les faccions
de gent com tu i com jo
brandant els mocadors
que s'alcen amb el vent
volant, volant.

I a dalt en els balcons,
guspires a les mans
il·luminen les faccions
de gent com tu i com jo
alçant els ganivets
llestos per la batalla.

Tu i jo i l'aigua del mar apaivagant la pell roent
i les dents marcant senyals de sal i sang.

L'endemà la llum com un toc de verí
volia intoxicar el teu cos nu de llorer, blat i vi.

Esbarzers

L'olor a podrit de València em posa calent,
expulsat per l'arc de l'estació de tren.
Sóc l'últim passatger a l'andana dels teus ulls,
l'última “xusta” banyada, rosella xafigada,
qui collons ha apagat la llum?

Carn de rodalia i AP7,
set voltes per setmana m'enamore del teu peu esquerre i veig
com ens cau el cel damunt i amb el dit del mig
l'aguante i el tire cap amunt, ouyeah!!

A la punta de la llengua tenia un tros de Venus
que m'ixia de la boca cada volta que l'obria.

Quan ix a buscar l'alegria
No sé perquè acabe sempre en el teu carrer.
Allí es sent una melodia...
Arrap de canyamel, carícia d'esbarzers.

“Incar-me” un garrot i volar, des civilitzar-me,
aprendre a estimar les tares, les turbulències.
Descobrir-nos a poc a poc les carències.
Cuidar als amics com em cuiden ells a mi,
contar-nos les misèries amb formatge pa i vi.

Esnifar la vida amb “turulo” compartit,
Fer viatjar la llengua a través de la vall que tens entre els pits.
Tot per la pàtria del teu cos, arrugues, molles, pigues,
raconets ocults, cicatrius i tatuatges.

Soltaves poesia en totes les mirades,
jo tenia les entranyes plenes de deixalles.
I a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
que m'eixia de la boca cada volta que l'obria.

Quan ix a buscar l'alegria
no sé perquè acabe sempre en el teu carrer.
M'acoste allí quan mor el dia,
i tu sempre m'arreplegues l'ànima dels peus.

Que bé, ser aquí

Brisa humida en un riu,
els reflexos dins l'aigua,
els amics, tothom riu,
llums, gratacels i calma.

La música va sonant,
pessigolles al ventre.
Tot el que està passant
fa tornar màgic el vespre.

I de cop s'il·lumina una cosa dins teu
i de cop et dius “Que bé, ser aquí”.
I de cop s'il·lumina una cosa dins teu
i de cop et dius “Que bé, ser aquí”,
“Que bé, ser aquí”, “Que bé, ser aquí”.
“Que bé que això estigués escrit al meu destí”.

Joc de colors i sons,
l'ànima il·lusionada,
a l'altra punta del món
espurnes a la mirada.

Tot té el seu sentit,
tot s'enllaça i connecta,
no saps qui ho haurà escrit,
però és la trama perfecta.

Tot el que està passant
fa tornar màgic el vespre.
I de cop s'il·lumina una cosa dins teu
i de cop et dius “Que bé, ser aquí”.
I de cop s'il·lumina una cosa dins teu
i de cop et dius “Que bé, ser aquí”,
“Que bé, ser aquí”, “Que bé, ser aquí”.
“Que bé que això estigués escrit al meu destí”.

Joc de colors i sons,
l'ànima il·lusionada,
a l'altra punta del món
espurnes a la mirada.

Tot té el seu sentit,
tot s'enllaça i connecta,
no saps qui ho haurà escrit,
però és la trama perfecta.
I de cop s'il·lumina una cosa dins teu
i de cop et dius “Que bé, ser aquí”.
I de cop s'il·lumina una cosa dins teu
i de cop et dius “Que bé, ser aquí”,
“Que bé, ser aquí”, “Que bé, ser aquí”.
“Que bé que això estigués escrit al meu destí”.

I emmagatzemar aquest record
en aquella capseta,
per quan tot sigui fosc,
quan ho vegis tot negre...

Sentir que igualment s'il·lumina una cosa dins teu,
sentir que igualment et dius “Que bé, ser aquí”.
Sentir que igualment s'il·lumina una cosa dins teu,
sentir que igualment et dius “Que bé, ser aquí”,
“Que bé, ser aquí”, “Que bé, ser aquí”.
“Que bé que això estigués escrit al meu destí”.

I beg your pardon

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan al centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venda el primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta mes esquius
et vénen a trobar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o Istabul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

Lo secret

Rodant per les vores de l'Ebre
sentim com la gent és feliç,
tots junts al voltant d'una taula
xalant i rient com amics.

No hi ha festa grossa o petita
en que no s'acabia cantant,
bevent ratafia i mistela
o cremant un gotet de calmant.

Calma, molta simpatia i un somriure
són els secrets i a l'Ebre hi són,
perquè les vides alegres i tranquil·les
fan avançar i millorar el món.

Tastant bocinets d'alegria,
bevent-nos xupitos d'amor
curem les tristeses i penes
i tot ho emprenem amb humor.

L'alegre esperit de la terra
a tots us volem contagiar,
perquè els bons ratets d'esta vida
són secrets que tenim que guardar.

Calma, molta simpatia i un somriure
són els secrets i a l'Ebre hi són,
perquè les vides alegres i tranquil·les
fan avançar i millorar el món.

Calma, molta simpatia i un somriure
són els secrets i a l'Ebre hi són,
perquè les vides alegres i tranquil·les
fan avançar i millorar el món.

Governant

Trobador, comediant,
he vist somnis de pedra enmig del fang.
Atrapats, oblidar-se de tot.

Caminant descalç
he vist ballar la vida com un vals,
adormir-se badallant.

He aixecat les mans,
he vist cridar les places de mig món,
tremolar el ciment dels senyors.

Governant toca el dos!
canta la primavera i, sense pors,
canta sense pors.

Tremola la trona dels senyors,
revolta de primavera,
ara canta sense pors!

Comerciant de dura pell,
he vist morir de fam
i no és estrany que el fusell se'n recordi de tu.

Passejant pels sons,
he vist moure muntanyes amb cançons,
tremolar la trona dels senyors.

Governant toca el dos!
canta la primavera i, sense pors,
canta sense pors.

Tremola la trona dels senyors,
revolta de primavera,
ara canta sense pors!

He vist somnis de pedra enmig del fang,
atrapats, oblidar-se de tot.
He vist ballar la vida com un vals,
adormir-se badallant.
He caminat descalç.
He aixecat les mans.
He vist cridar les places de mig món,
tremolar el ciment dels senyors.
He vist moure muntanyes amb cançons,
passejant pels sons,
tremolar la trona dels senyors.

Governant toca el dos!
canta la primavera i, sense pors,
canta sense pors.

Tremola la trona dels senyors,
revolta de primavera,
ara canta sense pors!

Ens hem fet grans

Ja surt el sol, cada raig il·lumina el meu cos
És temps de marxar
Aquells records que conservo des que era petit
Els portaré al cor

Ens hem fet grans ja no som nens
Ens ha passat volant el temps

I és moment de començar una nova vida
Fora d'aquesta ciutat, lluny de la família
Deixo enrere els meus amics
Per complir un nou desig ben lluny d'aquí

La maleta a la mà dic adéu a tothom
I ja no podré tornar
Tots els carrers per on passo em fan recordar
El que em fa ser qui sóc

Ens hem fet grans ja no som nens
Ens ha passat volant el temps

I és moment de començar una nova vida
Fora d'aquesta ciutat, lluny de la família
Deixo enrere els meus amics
Per complir un nou desig ben lluny d'aquí

Ens hem fet grans ja no som nens
Ens ha passat volant el temps
Ens hem fet grans ja no som nens
Ens ha passat volant el temps

A tremolar

Retencions en l'autopista
i fas una cara tan trista
que la gent no para de mirar.
I donades les circumstàncies
ja no saps ni com aguantes,
ho enviaries tot a fer la mà.
Mentrestant tot segueix tan normal
i creus que és massa tard pa començar
a tremolar.
"Ja no saps lo que t'estimes"
penses a soles mentres dines
en el teu lloc de treball.
I cada vesprà que passes
pensant en aquell dissabte
acatxes un poc més el cap.
I tu tan en silenci i tan normal,
constantment amagant la por
a tremolar.
Si et tanques les portes
guanyarà la por.
No li dones més voltes
i obri el cor, obri el cor.
A tremolar!
Retencions en l'autopista,
deixa ja eixe rollo autista.
És que no veus que t'estem esperant.

Autobús 121

Cantava abraçat al teu cos
A una platja durant una nit d'estiu
Parlàvem dels nostres països
Asseguts al voltant d'un foc viu

I ens banyàvem mirant les estrelles
Que queien per tu i per mi

I anàvem amb bici i quèiem i rèiem
I mai s'acabava el camí
Corries i jo t'atrapava
I ens estiràvem en prats molt humits

Parlàvem dels nostres somnis
De veure'ns el maig a Berlín

Passàvem els dies fent coses
I jugant a jocs que aquí estan prohibits
Quan jo et mirava les cartes
Tu reies i feies com qui no m'ha vist

Parlàvem amb anglès macarrònic
i rèiem del que havíem dit

Sabíem que el temps s'acabava
I que mai més podríem tornar estar junts
Sabíem que al cap de quatre hores
Els dos tornaríem al nostre país

Recordo la teva última cara
Darrera d'aquell vidre humit

Quan vas marxar, quan tu vas marxar..
Amb l'Autobús 121
Quan vas tornar, quan tu vas tornar...
Per allà on havies vingut

Potser demà

Torna a ploure una altra vegada
repeteixo el quadre que he somniat
i no puc creure que ho escrigui ara
torno a fer-ho amb els ulls mullats.

Les onades de blat se m'atansen
amb els teus dits quasi les puc tocar
però el paisatge no vol acostar-se
tan sols el guardaré per un instant.

Potser, demà, podré tornar!

I allà on es pon el sol, crema l'horitzó
Ho veus amb plor, serà l'enyor.
I allà on es pon el sol, crema l'horitzó
Fa mal, per tu canviaré aquest món.

El vent mou el verd d'aquells dos arbres
voldria canviar-me i arrelar
perquè ara sento que s'escapa
se m'endu i no puc ser al teu costat.

Les onades de blat se m'atansen
amb els teus dits quasi les puc tocar
si pugés mirar una altra vegada
ho pintaria tot per no oblidar.

Menja avellanes

Si sempre et trobes molt cansat
i no tens ganes de parlar
no és pas la SIDA
o masses ties,
és quelcom molt més natural.

No em vull fer pas l'interessant
però no estàs ben alimentat
ja no tens força
prens masses drogues
i no estàs prou vitaminat.

Menja avellanes,
menja avellanes,
són de Constantí,
són del meu país.

És un fruit del nostre país
saborós i fàcil de pair
té proteïnes
i si l'esnifes
et posa d'allò més feliç.

Si encara no estàs convençut
i em prens tan sols per un barrut
prova'n un dia
veuràs com flipes
és l'invent més collonut.

Menja avellanes,
menja avellanes,
són de Constantí,
són del meu país.

Maleeixo el temps

Maleeixo el temps
que he perdut al teu costat,
entre quatre parets,
sense saber on anar.

Maleeixo el temps
que he viscut somiant
tots aquests moments,
que no arribaran.

I no tornaré
a caminar sobre el fang,
de tots el teus consells
que ja han caducat

Torno a respirar...

Totes les cançons
que mai vas voles escoltar,
totes les raons que mai entendràs .

I no tornaré
als dies d'abans
tan plens de no res...
De pàgines en blanc.

Surto al carrer.
Ara puc cridar.

Ara el meu món respira,
desfaig el pes que em lliga.
Ara ja he obert la porta,
el temps dóna la volta
Ja no tornaré .

Em sents?
El temps!

Maleeixo el temps
que he perdut al teu costat,
em queda tant per fer,
no vull esperar.

I no tornaré
a caminar sobre el fang,
de tots el teus consells
que ja han caducat

L'element del paissatge

De vegades,
en tenim prou
amb caminar.

De vegades,
en silenci,
n'hi ha prou.

De vegades, amb
l'un al costat de l'altre,
n'hi ha prou.

De vegades,
l'ombra dels arbres
a la tarda desfila
sobre els nostres caps.

La brisa pentina
i el sol daura amb reflexos
l'aigua bruta del port.

Potser ja no som els mateixos
o algun element del paisatge
ha canviat.

O algun element del paisatge
ha canviat.

De vegades,
l'ombra dels arbres
a la tarda desfila
sobre els nostres caps.

La brisa pentina
i el sol daura amb reflexos
l'aigua bruta del port.

Potser ja no som els mateixos
o algun element del paisatge
ha canviat.

O algun element del paisatge
ha canviat.

El gelat

M'agradaria no pensar,
però jo tinc cor,
no sóc pas un robot.

I poder-me asseure al teu costat
tota la nit,
esperar el sol per anar cap al llit

Però no,
jo no et puc estimar.
Ara ja, ara
ja és massa tard.

Jo voldria comprar-te un gelat
per observar
com se't fon sobre la mà.
I córrer per anar a buscar
un tovalló,
jo només et vull fer la vida millor.

Però el món
avui se'ns fa petit,
i ja no
no és tant dolç com ahir.

I no ploris per mi,
que no me'n vaig,
jo em quedo aquí.
Jo em quedo aquí.

I si a la nit
no pots dormir
recorda que
vas ser feliç.
Vas ser feliç.

I no ploris per mi
que no me'n vaig,
me'n vaig d'aquí.

Patxanga

Patxanga, que jo vull només patxanga total,
que tengui alegria es que no tengui pa.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
que no s'equivoquin es músics de jazz.

Patxanga per tu, patxanga per tots,
me cag en s'altura d'aquests escalons.
Hi ha dies que si, hi ha segles que no,
es metge des ossos és un impostor.

Patxanga, que jo vull només patxanga total,
que el món sigui sempre des aficionats.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
per noltros melons i pes altres sa fam.

Problemes a mils, i cap solució,
me cag en sa lluna i vetua amb el món.
Hi ha casos que si, hi ha crisis que no,
aquesta hipoteca no és una cançó.

Patxanga, que jo vull només patxanga total,
que ballin es heters i es homosexuals.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
ses grues se giren quan passes davant.

Hi ha peixes que si, hi ha melicotons,
ses mares se graven tots es culebrons.
Hi ha salpes que si, hi ha conges que no,
es videos domèstics són pel·liculons.

Patxanga, que jo vull només patxanga total,
s'amor sigui lliure entre es socis impars.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
xerram de farina, qui ho ha reparat?

Poemes que si, prestatges de pols,
es llibres s´esborren que ja ho saben tot.
Hi ha tàpies que sí, parets i mirós,
ses meves barreres no són res seriós.

Més enllà

Poso un altre gel
per veure el got més ple.
I cordo fort les botes,
no em cal res més.
Per molt que crideu,
avui no frenaré.

Tot fa olor de vell,
ja fa dies que no hi ets.
Respiro per la boca,
el fred és tan intens.
Per molt que crideu,
avui no frenaré.

I faig una altra passa
a l'extrem del barranc.
I abans d'impactar amb l'aigua,
la veu se me'n va.
I reconec una ombra
que em segueix per sobre el mar.

Des del far no paren de cridar.
Veig que es fan petits:
em dec estar allunyant.
Aquell mal de cap
sembla que se'n va,
sembla que se'n va.

I veig aquella casa
amb arbres al voltant
i una petita barca:
ja deus haver tornat.
I sento el fre d'un cotxe
i a tu, que l'insultes i te'n vas.
I jo somric: això torna a començar.

I faig una altra passa
a l'extrem del barranc.
I abans d'impactar amb l'aigua,
la veu se me'n va.
I reconec una ombra
que em segueix per sobre el mar.

La via

Hi ha el somni del xiquet que dorm al braç
la mare que li dóna de mamar
i es vell que just baixava a comprar es pa
que s'ha trobat la via i s'hi ha quedat

el jove amb tot a guanyar
i res a perdre per cridar:
In
Inde
Independència!

La txatxa que li pega per ballar
seguint la batucada aquí i allà
i aquell enteradillo que ho sap tot
que beu birra del paki de la sort

I després diran
que si només érem quatre gats
tot un poble clamant per la llibertat
i al diari tot són containers cremats

Qui vulgui jugar que s'agafi de la mà
qui vulgui cridar que s'agafi de la mà
qui vulgui lluitar que s'agafi de la mà
tots junts.

Hi ha pancartes catxondes, crits i balls
sardanes, castellers, dracs i tabals
i el clímax energètic que se sent
quan se posa d'acord tota la gent.

I després diran
que si només érem quatre gats
tot un poble clamant per la llibertat
i al diari tot són containers cremats

Tots junts
ben junts
mai res no ens podrà tòrcer si estem junts

Qui vulgui jugar que s'agafi de la mà
qui vulgui cridar que s'agafi de la mà
qui vulgui lluitar que s'agafi de la mà
tots junts.

On est Matilda?

Et busquen, Matilda.
Sirenes, tota la ciutat.
Els veïns no dormen
i ningú no sap res de tu.

La policia em pregunta
però sé que ells no t'entendran mai.
Sé que ets lluny, bonica,
tan com per no tornar mai més

On ets Matilda? On ets Matilda?

Mai ningú en parla,
després d'un temps s'han oblidat de tu.
Ells també volen creure
que estàs bé i no et va passar res.

On ets Matilda? On ets, Matilda?

És per tu

És per tu que em sento fort
És per tu, que m'has triat tal com sóc.
Que he après que en el fons la tendresa és la gran fortalesa.
M'has ensenyat que no hi ha millors raons que les del cor.
És per tu, que has arribat al moment precís,
ni massa aviat ni massa tard
quan et tinc al costat, em sento com si fos a casa
la meva llar és allà on tu hi deixes l'equipatge
sense tu és que estic perdut.
És per tu que la lluita té sentit
l'amor és la força que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dónes coses que no em dóna ningú més.
És per tot i per no res
per voler estar aquí i per ser tal com ets..
que li robo uns acords a la pols, el temps i la guitarra
una cançó,una petita flor per regalar-te
enmig d'un món que és boig,sense control.
I en un món dels diners
de l'enveja i el poder
ets l'amor i la força que m'empeny cap a un nou destí
No vull tenir,tan sols vull sentir tot allò que em pots donar
sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat.

El fill del mestre

El fill del mestre fa ninots,
la seva mare estén llençols
i el balcó obert deixa escapar
l'aire corrent del bestiar
que apaga els bens conills i porcs

El fill del mestre trenca nius,
i son germà que se n'enriu
rep una pedregada al cap,
es fot a córrer i a volar,
de dalt d'un arbre fa piu-piu.

El fill del mestre es tira un rot,
son pare explica la lliçó,
de tant en tant es tira un pet
i es rasca el cul amb gran deleït
mentre s'arregla els pantalons.

El fill del mestre,
que té la iaia que no duu sostens,
mossega un arbre de nadal
que té plantat a l'orinal,
fins que ja no li quedin dents.

El fill dels mestre té el cap gros
sa germana la Consol
te un nòvio que es americà
que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gasoil.

El fill del mestre planta naps,
la tieta els cull al cap d'un any
els porta a vendre al mercat nou,
ven faves tendres llet i ous
i els lluços se'ls mengen els gats.

El fill del mestre,
el fill del mestre,
el fill del mestre,
el fill del mestre,
el fill del mestre.
El fill del mestre ha calat foc a la casa

No ve d'un pam

Tenen una peça els homes
sota el melic
que sempre ha estat per nosaltres
un embolic.

Ells diuen que té la mida
si fa no fa un pamet.
però la immensa majoria
sempre n'hi falta un trosset.

No ve d'un pam, no ve d'un pam
si està fresca i eixerida
si ve d'un pam, si ve d'un pam
si es porta pengim-penjam.

Adam va preguntar a Eva:
"Mai no ho he entès!
Com és que tens dues cames
i jo en tinc tres?"

I Eva va contestar-li:
"Ben mirat, no ve d'un pam!
Per aquestes quatre misèries
no esvalotis l'aviram!"

No ve d'un pam...

No tenir aquest penjoll
no ens fa patir
tot i que resulta pràctic
per a fer pipi.

Si d'aquesta pelleringa
tant en voleu presumir,
poseu-la a una vitrina
dintre un pot d'esperit de vi.

No ve d'un pam...

Com dues gotes d'aigua

Solia passejar pel bosc quan el dia s'adorm,
volia trobar el meu racó per entendre que tot és més senzill que jo.
I tan sols per un segon, fugiria de tota la malícia del món,
endinsant-me entre les branques, oblidar qui sóc.
Despendre tot allò que enverina i mossega com un escurçó.
Sé que entre la gent com tu i com jo sona la mateixa cançó.

Com tu, com jo, la mateixa sang
fills d'una mateixa panxa.
Com tu, com jo, la mateixa sang
energia que ens enganxa.

Solia cantar-li cançons a les pors del meu ventre,
assegut en mig de la nit que arriba lluny d'aquesta societat podrida
que emmalalteix del cor, enverina i mossega com un escurçó.
Sé que entre la gent com tu i com jo sona la mateixa cançó.

Com tu, com jo, la mateixa sang
fills d'una mateixa panxa.
Com tu, com jo, la mateixa sang
energia que ens enganxa.

Energia que ens enganxa, som com dues gotes d'aigua.
Fills d'una mateixa panxa, energia que ens enganxa.
Som com dues gotes d'aigua, com dues mirades,
com la lluita infinita, com la veritat que m'agrada.
Retornarà l'esperança perduda a aquesta societat amagada i tossuda.
Lluitaré amb la consciència tranquil·la, fer-ho junts és la millor drecera
que el món no espera. Entre la gent com tu i com jo sona la mateixa cançó.

Com tu, com jo, la mateixa sang,
fills d'una mateixa panxa.
Com tu, com jo, la mateixa sang,
energia que ens enganxa.
Com tu, com jo, la mateixa sang,
fills d'una mateixa panxa.
Com tu, com jo, la mateixa sang.

Energia que ens enganxa, som com dues gotes d'aigua.
Fills d'una mateixa panxa, energia que ens enganxa.
Som com dues gotes d'aigua, fills d'una mateixa panxa,
energia que ens enganxa.
Energia que ens enganxa, som com dues gotes d'aigua.
Fills d'una mateixa panxa, energia que ens enganxa.

A mercè d'un so

El vigilant de la torre de guaita s'haurà de fregar els ulls per confirmar que allò no és un miratge.
Distingirà siluetes humanes sota el gegant de pols.
Farà sonar el vell corn les tres vegades.
I la història aquí, senyors, quedarà a mercè d'un so ressonant entre muntanyes.
"Que algú el senti, per favor".

Una ciutat enfilant el capvespre de cop s'aturarà.
Ningú d'aquell mercat s'ho voldrà creure.
Entre mirades i mans a la cara, silenci sepulcral.
Algú cridant al cel dirà: "Ja vénen!".
Portes tancant-se, els arquers a la muralla cobrint els baluards, renills de mil cavalls, soroll d'espases.
Torxes enceses, adéus i promeses.
Tothom a defensar.
La nit per fi caurà.
Ningú amagant-se.
El retrò d'un ariet.
La ciutat mirant el rei que dirà amb veu poderosa: "Encomaneu-vos tots al cel!
I lluiteu amb tot i més, que és avui que es decideix si demà tot això és nostre, si demà ja no som res!".

L'allioli

Amb un poc de paciència
Amb un poc de voluntat
Un poc de demagògia
I un poc de pebre picat
Amb un poc de fantasia
I la força d'un ramat.

Muntarà, muntarà
L'allioli, l'allioli
Muntarà, muntarà
L'allioli muntarà.

Amb lo que sabem d'escola
I amb lo que sem descuidat
Amb els somnis de bressola
I amb la puta realitat
Amb un cop de coca-cola
Amb prou ciment armat.

Muntarà, muntarà
L'allioli, l'allioli
Muntarà, muntarà
L'allioli muntarà.

Amb guitarres matineres
Per un cant recuperat
Amb idees camineres
I espectacles de mercat
Amb xirments i costelles
I intel·lectuals pesats.

Muntarà, muntarà
L'allioli, l'allioli
Muntarà, muntarà
L'allioli muntarà.

Caparutxos per la Sang
I carrotes pels obriers
Tants de contes despassats
I que encara se porten bé
Amb l'USAP que sempre guanya
I el diumenge a fer el tiercé.

Muntarà, muntarà
L'allioli, l'allioli
Muntarà, muntarà
L'allioli muntarà.

Amb el vi que se vén pas
i cançons que vénen bé
Amb treballs desgraciats
i jocs que valen pas res
Una cultura pel cap
i els peus dins del merder.

Muntarà, muntarà
L'allioli, l'allioli.
Muntarà, muntarà
L'allioli muntarà.

Eleccions de quant en quant
Tornarmai cal anar a votar
Comencem d'en ser farts
De nos fer representar
El pare noël vén pas d'amunt
Cada un l'hem de fer muntar.

Muntarà, muntarà
L'allioli, l'allioli.
Muntarà, muntarà
L'allioli muntarà.

Tornarem a caure

Tallar el vol, marcar el torn modest d'aquesta espècie,
fixar la vista al sol amb un nou tacte i aprendre a caminar despert.

Calmar el brot d'obscures circumstàncies que ens rodegen,
perennes a una vida amb cars peatges, usant la ràbia enfront de la por.

Alcem de nou, tornarem a caure. Recorda viure el present.
Agafa la mà i comencem. Prova de volar contra el vent!

He vist sorprès pares que es desviuen per inèrcia,
per fer realitat una promesa d'un fill que sols pot somiar.

Per incitar a un nou món que sols dispara malves,
versos que de vida ens acompanyen, cal entendre d'igualtat.

Alcem de nou, tornarem a caure. Recorda viure el present.
Agafa la mà i comencem. Prova de volar contra el vent!

Per desviar velles temptacions que ens faran oblidar el record,
intervé la gèlida son que desvia cada atracció!

Cada matí, la il·lusió assegura que mai detindrem la sort.
Cal marcar el rumb a elegir; no et deixes en mans del destí.

Gotes d'aigua per veure-hi clar, no existeix Goliat
que vença un ésser positiu.
Tot llueix al món quan somrius. Tornarem a sentir-nos vius.

Deixa'm creure

Era el negre profund dels teus ulls
des del fons de la teva mirada
s'intueix el fulgor d'una llum
però és tan tènue i tan lleu i s'apaga.

Deixa'm creure, deixa'm creure en tu.

Un estel en la nit clara d'hivern
em fa allunyar enmig de la tempesta
la teva ombra envoltada de llum
reflexa la lluna rere la finestra.

Creu en mi, Creu en mi.
Deixa'm creure, deixa'm creure en tu.
Deixa'm creure, deixa'm creure en tu.

Tendresa

Aquest camí que deixo enrere és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.