Mai no em vas privar de fer vida al carrer, em vas ensenyar a ser lliure com el vent.
Tu em vas regalar fins l’últim alè em vas ensenyar a no perdre mai cap tren.
Quan miro al cel sé que ets allà, quan plou plores perquè em trobes a faltar i en un estel del més enllà sé que hi ha una àvia esperant-me i que un dia ens tornarem a retrobar.
Que els avis són per sempre ho vaig aprendre després de plorar et recordo cada vespre des de que vas marxar.
Ho teníem tot quan tu eres a prop vora el foc les batalles són millors.
Com si fos un joc somio poc a poc per reviure junts de nou el nostre agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada